La soledat no desitjada com un aspecte quotidià de la nostra societat

La soledat no desitjada s’ha convertit en un fenomen cada vegada més prevalent i complex en la nostra societat contemporània, tant és així que a finals del 2023 l’OMS va emetre una alerta sobre aquesta qüestió, reconeixent-la com un greu problema de salut pública a escala mundial.

Aquest fenomen de la soledat no desitjada no és simplement una coincidència, sinó que reflecteix els canvis profunds en la forma en què vivim i interactuem el conjunt de la societat. L’individualisme imperant, juntament amb el ritme accelerat de la vida, ha erosionat les xarxes socials i familiars, deixant moltes persones sense un suport emocional i comunitari adequat. En aquest sentit, la soledat no desitjada esdevé una filosofia de vida del nostre temps.

Ens situem en illes que coexisteixen conjuntament, però sense entaular vincles entre elles, delegant aspectes essencials de l’ésser humà a espais de coneixement i expertesa individuals. D’aquesta manera, individualment, les situacions de salut mental les deleguem a experts en salut mental, aspectes socials les traslladem a tècnics experts en intervenció social perquè siguin ells qui ho resolguin, buidant els espais comunitaris de responsabilitat i suport mutu.

Aquesta dissecció i classificació dels trets humans ens extirpa un tret fonamental de la nostra naturalesa que és el de socialitzar-nos, formar part d’una comunitat i que aquesta sigui l’espai d’acollida on poder sostenir-nos i solidaritzar-nos.

Des del nostre acompanyament a persones que han estat en situació de sense llar i que accedeixen a un habitatge a través del programa Primer la Llar, constatem que aquesta dificultat per trobar un espai social acollidor encara és més palpable quan ens situem al costat de persones que han viscut des de pràcticament el seu origen un desarrelament social, moltes vegades sense experiències prèvies d’acollida comunitària i amb un recorregut vital en què els diferents serveis pels quals han passat l’han classificat segons un diagnòstic de salut mental, situació econòmica o residencial.

El desarrelament i la manca de pertinença són aspectes centrals que poden impactar l’autoestima, la percepció d’un mateix i també poden contribuir a l’experiència de la solitud no desitjada en el context de la diàspora. La sensació de no pertànyer a cap lloc en particular pot portar la persona a qüestionar-se la vàlua personal i la identitat cultural. Sovint, les persones a la diàspora poden sentir-se soles fins i tot enmig d’una multitud, ja que no tenen connexions significatives i relacions properes.

Les persones que acompanyem ens expliquen que l’experiència de l’exili forçat, haver de viure una vida nòmada constant, és la que les fa sentir un buit existencial i s’acaben convertint, als ulls dels altres en un res.

En aquest sentit, és important contemplar l’arrelament i el desarrelament i com les conseqüències d’aquestes impacten de ple en la persona, sent el centre de la nostra intervenció des de la metodologia Housing First, que es tradueix en un acompanyament de manera intensiva, flexible segons les necessitats i la situació personal, així com fer de les nostres visites espais de cura, baixa exigència i reconeixement de l’altre.

El nostre repte professional està sent trobar altres espais comunitaris en els quals es pugui replicar les particularitats que s’apliquen en el nostre acompanyament, a fi de fer front a aquesta realitat que, com dèiem al principi, cada cop està sent més protagonista del nostre temps.

És necessari fer present aquesta realitat, ja que no podem permetre que s’estigui creant una societat on allò que és inhumà esdevingui el quotidià. Hem de treballar col·lectivament per crear una societat on la connexió humana i el suport comunitari siguin valors fonamentals.

Aquest article ha estat publicat a Social.cat a data 14/06/2024