Nico Rodríguez, Educador Social del programa Primer la Llar

Nico Rodríguez és educador del programa Primer la Llar*. Parlem amb ell per saber com van viure el confinament els professionals i participants del programa i com estan vivint la nova etapa.

Com va ser la feina durant el confinament i com van viure la situació les persones que acompanyeu?

L’equip de treballadors i les persones ateses vivíem el mateix en el mateix moment . Ho compartíem tot: el que passava al moment i el que passaria en el futur. Connectàvem a la persona. No sentien que el que els estava passant era estrany. Era compartit.

Tot i així, a alguns els hi va costar, perquè molta gent està acostumada a passar moltes hores al carrer, sobre tot persones amb patologia mental, que no entenien l’estat d’alarma. Poder-ho parlar els ajudava una mica a construir el que era la realitat. Intentaves connectar amb aquest patiment. Intentaves entrar a tocar alguna cosa més racional.

Com ha estat el dia a dia pels participants del Programa?

Han trobat estratègies i habilitats per superar la situació. Han valorat molt tenir un habitatge. Sabien que no podien fer res més que esperar i que així contribuïen a la societat... estan molt agraïts personalment,  tot i l’aïllament. Són persones que viuen soles, sense cap tipus de suport. L’espera de tornar-nos a veure els ha fet veure que hi ha algú que es preocupa per ells. Esperar la visita d’algú que tenia cura de tu i que estava allà. El cuidador cuidava i el que era cuidat, cuidava també... era una posició molt horitzontal.

Com ha estat tornar-vos a veure?

Durant el confinament hem estat molt actius amb trucades, però teníem molta necessitat de veure’ns. Hi ha un vincle. Es volia recuperar aquesta calidesa, la complicitat de la conversa del tu a tu físicament. Sense barrera telefònica. Amb una mirada, un gest... hi ha formes de comunicar sense parlar que ens ajuden a conèixer-nos. No cal parlar molt per entendre el que ens vol dir la persona. La tornada va ser molt maca, com quan marxes de viatge i tornes. La gent estava molt feliç en veure’ns també. Ens vam donar l’enhorabona mútuament per tot el que vam aguantar.

Valorem molt l’apropament, recuperar les petites coses com fer un cafè o xerrar una mica. Per telèfon està bé, però no és el mateix.  En el primer cafè que vam tornar a fer em van dir “fa temps que no prenia un cafè tan bo”, i potser era a la cafeteria de sempre. El vincle és la base del Housing First**.

En quin moment esteu ara mateix?

Ara estem treballant i parlant molt del que ha passat aquests mesos. Quines motivacions han trobat, quines dificultat han tingut i com les han superat. Posem en valor el que han fet, les seves habilitats. Això dóna molta motivació a les persones.  Ens va sorprendre bastant com es van poder adaptar i com van reaccionar. En realitat estan acostumats a viure en situacions traumàtiques, tenen aquesta habilitat més desenvolupada.

Les dificultats són burocràtiques. Està tot paradíssim. Hi ha gent que ha de fer tràmits, necessita documentació per temes personals.... s’ha alterat i hem hagut de sostenir la situació. Per exemple, la renovació de l’atur amb ERTES està sent complicada. Hem hagut de donar ajuts econòmics i d’alimentació fins que poguessin fer els tràmits.

*Primer la Llar és un programa de l’Ajuntament de Barcelona de llarga estada per a persones que han patit una situació crònica i severa de carrer, sovint amb problemes de salut mental i addiccions.

**Housing First és la metodologia de treball que es fa servir al programa Primer la Llar.