Montse, resident del CRI La Llavor

La Montse té 49 anys, es de Barcelona i fa un any que viu al CRI La Llavor. Parlem amb ella per conèixer la seva situació i en quin moment es troba.

Hola Montse, parla’ns una mica de tu.

Soc d'aquí, de Barcelona. La meva família per part de pare és catalana i de part de la mare, entre Catalunya i Extremadura. De petita sempre havia viscut en un bon entorn familiar, un entorn amb els meus pares, els meus avis... tot molt català, molt de reunir-nos els caps de setmana i aquestes coses. I sempre havia estat molt enganxada a la meva família, fins que vaig començar a tenir parella, i t'independitzes una mica. Vaig començar a treballar... tot anava molt bé. Vaig conèixer el que va ser el meu marit. Tots dos treballàvem, però em van acomiadar de la feina, on havia estat 11 anys. Van retallar personal i em va tocar a mi. Havíem tingut un fill que tenia 3 anys en aquell moment, i bé, no sé... ens va semblar que el més correcte era que jo em dediqués el nostre fill. No considerava en aquell moment que fos una pèrdua de temps, sinó que era aprofitar per veure créixer el meu fill i cuidar-lo. Però amb el pas del temps, entre la COVID i altres problemes econòmics que vam tenir, es va anar deteriorant la relació amb el meu exmarit, i al final es va trencar. Teníem un pis en comú, però com ell havia posat més diners que jo, per diferents circumstàncies, jo em vaig quedar sense la custòdia del nostre fill i al carrer.

No tenies una xarxa de suport?

El meu pare va morir el 2006 i la meva mare té depressió crònica i està a una residència... I bé, la resta de la família cada vegada més allunyada. Quan era més jove encara tenia el suport de la família que tinc a França, però també tenen la seva família. No podien ajudar-me econòmicament sempre. La família del meu exmarit tampoc em va ajudar perquè em feia culpable de la ruptura. Vaig quedar al carrer i em sentia sola.

Vas estar a algun centre abans d’arribar a La Llavor?

A una pensió de Socio habitatge que em facilitava el SIS. Vaig estar 4 mesos, i l'abril de l'any passat vaig venir aquí a La Llavor.

Ens has comentat que t’has tornat a casar recentment.

Sí, a veure, jo vaig conèixer una altra persona ja fa molts anys, fa més de 20 anys, abans de conèixer el que va ser el meu marit. En aquell moment vam tenir una relació bonica, però que no va arribar a més. Però, ha estat sempre allà, m'ha recolzat en moments difícils, i ara ens hem retrobat. Sembla que la cosa va com no va anar fa 20 anys. I d’aquí a uns dies aniré a veure’l, que està a Extremadura.

Fa molt tenir un entorn de suport.

Evidentment. Aquí el tinc, a nivell de treballadores, de suport psicològic i tot. Però, en el fons, quan estem en la nostra habitació, ens sentim soles, i saber que tenim algú al costat és important a nivell anímic. Parlo cada dia amb ell, i en cap moment em posa pals al meu procés, ja que evidentment el nostre objectiu és poder estar junts.

Has parlat en diverses vegades sobre la soledat. Aquí has pogut fer amistats?

Sí, però van marxant. Ens expliquem les nostres penes les unes a les altres i intentem passar el temps el millor que podem. Jo intento també fer altres coses. Estic apuntada al gimnàs i vaig fent anglès una mica pel meu compte, fins que no trobi un curs que s'adapti una mica a mi. Quan estava a la pensió vaig fer el curs de teleassistència.

Has pogut treballar amb aquest títol?

No, la veritat és que no. Estic anant a inserció laboral i ens fem un fart d’enviar currículums i res.

Estàs buscant alguna cosa en concret de teleassistència?

Jo tinc estudis d'administrativa, però no sé si és per l'edat, però està sent molt difícil. També estic gestionant ajudes. Ara mateix he gestionat el grau de discapacitat també, a veure el que triguen. I depèn del grau puc optar a una pensió no contributiva. També estem intentant gestionar l'ingrés mínim vital, la renda garantida...

Com portes aquestes gestions?

Tota la burocràcia és lenta, és desesperant. Sempre he estat bastant autònoma, però quan estic saturada dic si us plau si em pot acompanyar algun. El simple tràmit de demanar hora pel DNI... és fàcil, però et desespera. O que no t'agafen el telèfon, o que no es connecta la pàgina web... són coses en les que no podem fer res, però et posen nerviós. I és acumulació, és estrès psicològic, i hi ha moments que dius ho envio tot a la merda, i ho deixo tot i me'n vaig a Extremadura. Perquè he tingut moments d'aquests... però després he recapacitat.

Anímicament, com et trobes?

Tinc molts alts i baixos.

I et sents ben acompanyada en aquest sentit?

No, perquè no aconsegueixo fer el vincle amb la psicòloga. Amb la que havia connectat una mica era amb la de l'Institut Català de la Dona, però van treure el servei. Però, almenys, encara que no connectis, és com un desfogament, que treus tot el que tens a dintre.

I ara, aquí, a La Llavor, en què estàs treballant?

Ara mateix estic amb tots els tràmits de les ajudes econòmiques i també buscant cursos d'anglès, buscant la feina... estic en un impàs. Cuidar la meva salut, això sí.

I quins són els teus hobbies? Què t'agrada fer?

M'agrada el teatre musical, m'agrada anar a concerts... a algun sí que hi he anat quan m’han convidat, però trobo a faltar el poder tenir jo diners per poder sortir. Sempre m’ha agradat sortir, i ara quan em conviden ho agraeixo, però em sap greu que m'hagin de convidar, saps? Igual que voldria poder-li pagar tot el que vol el meu fill, però fins i tot ell em diu que no cal. Però quan tinc una mica de diners m’agrada ser generosa... No ho sé, trobo a faltar tot això de no haver de preocupar-me pels diners, saps?

Com veus el futur?

Ara el meu objectiu és o trobar feina o que em donin alguna ajuda. Voldria ser independent econòmicament. Estic així per haver tingut dependència econòmica del meu exmarit i no vull que em torni a passar. Això ho tinc claríssim. Hauria d'haver après l'exemple de la meva mare. La meva mare ja ho va fer en el seu moment i va acabar malament. He viscut la infantesa del meu fill, això no m'ho treu ningú, però a quin preu? Amb el meu fill no em preocupo, perquè sé que està ben cuidat i qualsevol dia volarà també. Però espero que s’adoni que no estic aquí de vacances, perquè entenc que aquest concepte és difícil d’entendre. Per moltes coses és madur, però hi ha coses que no les capta. 

Vols explicar alguna cosa per acabar l’entrevista?

Crec que mai acabem de valorar el suport anímic que ens fan aquí a La Llavor les treballadores i integradores socials. De vegades ens queixem que no tenen temps per nosaltres i realment no és veritat, o sigui, treuen temps d'on no en tenen i els hi volia donar les gràcies. He tingut sort perquè les 3 integradores socials que he tingut han sigut fantàstiques: la Glòria, la Cristina, la Meri. Les 3 són súper maques, i amb elles sí que m'he sentit acompanyada. Ja sabem que els recursos econòmics són limitats, però dintre del que hi ha, doncs ens  intenten ajudar amb tot el que poden.