Eduardo Estradera, voluntari

Eduardo Estradera té 55 anys i fa gairebé un any que és voluntari de Sant Joan De Déu Serveis Socials - Barcelona. Realitza la seva activitat al centre diürn Folre de Badalona.

Parlem amb ell per saber com viu el seu voluntariat

Quina és la teva tasca a Folre?

Abans del confinament jugava al parxís, al dòmino, a les cartes, interactuava amb ells parlant i després eren dutxes i sopars. Els atenia donant-los el kit de neteja, les maquinetes d'afaitar si volien... els donava tot el que em demanaven, i alguna cosa més, perquè sempre els donava un somriure.

Com et sents com a voluntari?

Molt feliç. Realment molt feliç. Si dones les coses de cor i sense esperar res a canvi, és molt gratificant.

Com creus que les persones ateses reben aquest acompanyament?

Els agrada. Em toquen moltes vegades l'esquena ...

Per què creus que és tan necessària l'activitat del voluntariat?

Per l'afecte que se'ls dóna (a les persones ateses), encara que sigui verbal. És fonamental. Se senten a casa, com en família. De fet, Folre és una família. Des del voluntari, fins al professional ... i les persones ateses, ho saben.

Sovint la gent es pregunta com pot ajudar a una persona en situació de sense sostre, tu què recomanaries?

Ajudar a les persones en situació de sense sostre és molt senzill: cal apropar-se a elles, hem de parlar, empatitzar ... Dir un "bon dia com et trobes?" És més que suficient per començar. Després, amb el pas el temps, podem aprofundir més. Seria important que tots poguéssim apropar-nos i dir-los que som aquí.

Com us ha afectat la COVID als voluntaris i voluntàries?

Hi ha hagut moments que no hem pogut fer la nostra tasca, no podíem entrar a Folre ... Jo com era més jove de 65 anys vaig poder fer alguna tasca.

I com et senties quan es va haver de restringir l'activitat de voluntariat per seguretat?

Estava coix.

Anteriorment havies tingut altres experiències de voluntariat?

Sí. A la Creu Roja vaig estar ajudant amb lliurament d'aliments i medicaments durant la pandèmia. Hi ha molta gent que ho està passant malament.

Què va fer que t'apropessis a Folre per fer de voluntari?

El meu interès per ser voluntari de Sant Joan de Déu es remunta a fa més de 4 anys. Quan va morir la meva dona és quan jo vaig voler fer algun tipus d'activitat. També vaig parlar amb el meu psicòleg i em va recomanar relacionar-me amb els altres i això és el que vaig fer. Com m'agraden molt els nens, vaig voler entrar a Sant Joan de Déu. Fer pallassades i fer riure els nens crec que és fonamental. Perquè els nens es facin grans i feliços crec que han de ser nens contents. Però em van oferir atendre persones en fase terminal i jo en aquell moment no podia realitzar aquest tipus de voluntariat.

I amb el pas dels anys vaig dir, ara ja em trobo millor, més fort, i puc fer aquesta activitat i vaig anar a una assemblea (de voluntariat de Sant Joan de Déu) i em vaig enamorar de la Silvia [responsable de voluntariat de Sant Joan de Déu Serveis Socials] i ho dic així, amb tot el meu afecte, i d'una forma molt sana. I vaig dir, aquesta tasca jo crec que m'agradarà i vaig contactar amb ella i va ser un amor aquesta dona i ens va explicar en la formació moltes coses que em van agradar i quan vaig entrar a Folre, doncs molt més . Els treballadors són tots uns amors i són persones molt vàlides que fan un paper fonamental amb les persones sense sostre. Necessiten ser atesos, ser visibles i tenir aquesta atenció primària.

Així que va ser una mica casual fer el teu voluntariat amb persones sense llar.

Sí. Jo visc a Badalona i va ser quan Silvia va comentar que hi havia un centre a Badalona que era molt dur. A mi no em feia por la duresa perquè sempre he treballat molt dur.