Acompanyament (també) després de la mort

Sona el telèfon a les 15.20 h. A aquesta hora la major part de l'equip present està començant a dinar, així que la trucada s'atén al menjador de la Llavor. En aquest ambient distès, es pot veure com la cara de la companya que atén el telèfon canvia en un instant. Qui truca és la treballadora social del sociosanitari on està atesa una resident i ens comuniquen la notícia que, encara que esperada, ens colpeja l'ànima. En unes dècimes de segon t'has de recompondre perquè arriba un altre moment decisiu a l'acompanyament. La base de la nostra feina és acompanyar la persona el temps que està amb nosaltres i que, amb aquesta acció, puguin millorar la seva situació; però l'acompanyament no s'acaba aquí, també acompanyem quan abandonen aquesta vida i s'ha de fer de la manera més digna, respectuosa i acompanyada possible.

A l'article 1894 del Codi civil, les persones que estan obligades a assumir els costos d'un enterrament són els familiars o els hereus del difunt. Això no obstant, si la família no assumeix aquesta responsabilitat o la persona difunta està sola o no té relació i no disposa d'una assegurança de decessos o diners suficients per fer-se càrrec del cost del seu enterrament (i per desgràcia, això és el que normalment passa ) s'ha de sol·licitar un enterrament de beneficència i recau en les persones més properes; la majoria de les persones que acompanyem estan soles i amb escassos recursos econòmics, amb la qual cosa som les professionals de referència, les persones més properes, les que el gestionem.

Després penjar el telèfon engolim el que queda de menjar i fem una reunió exprés per organitzar-nos i iniciem les coordinacions internes i externes per recopilar la informació necessària per donar resposta als tràmits oportuns per gestionar la sepultura (organització interna per realitzar les gestions necessàries, cerca de familiars i amics, comunicació a tots els professionals de l'entitat, a l'Ajuntament de Barcelona, ​​al centre/entitat/recurs que va derivar a la persona…) El temps és un factor a tenir present ja que la situació ens exigeix ​​ser molt diligents per que l'enterrament es pugui fer com més aviat millor. Moltes vegades, aquest tipus d'enterraments pot demorar-se en el temps i la “ferida” que deixa la pèrdua s'ha de tancar en el temps degut per no produir dificultats a les persones que queden.

Totes les pèrdues fan mal, però aquestes són implacables quan no es té pràcticament res. Per això, en clau d'equip, identifiquem aquelles residents que han tingut un contacte més estret amb la persona, perquè la comunicació de la pèrdua es pugui fer d'una manera individualitzada i íntima, en un espai protegit i de la manera més delicada possible. En aquesta tasca no hi ha pressa... és moment d'acollir la pena, la ràbia, la incomprensió, els dubtes que poden sorgir quan et comuniquen la mort d'un ésser estimat.

Les referents, professionals que han acompanyat més estretament la persona, fan memòria i un repàs de l'aplicatiu informàtic per identificar amistats, familiars i així poder avisar-les de la marxa del seu ésser estimat i ens coordinem per poder fer aquestes trucades entre les referents i la responsable… D'aquesta manera acollim el dolor de la receptora de manera ordenada i planificada, receptora que, la majoria d'ocasions, no hem tingut l'oportunitat de conèixer prèviament. Donar aquesta notícia a una persona desconeguda i per telèfon és una tasca que exigeix ​​una sensibilitat especial i on els valors institucionals cobren, si és possible, més sentit.

Acollir la pena de l'altre és reconèixer i assumir la nostra. Entre tota la voràgine de gestions, trucades i coordinacions trobem un moment per poder abraçar-nos i plorar la pèrdua. Ens reconèixer-nos com a persones vulnerables, sent conscients que aquesta situació produeix un impacte com a professionals i ens situa davant d'aquesta vulnerabilitat, la nostra vulnerabilitat ens ensenya cada dia la importància del valor de l'hospitalitat, de com és d'important sentir-se estimat i reconegut per l'altre.

Durant tot el procés de gestions sentim el suport i l’escalfor de la resta de professionals d'altres programes i especialment del SAER[i]. Aquest equip és present i dóna suport a les professionals tenint un rol més actiu en el moment del comiat ja que, en ser de beneficència, hi ha alguns dels serveis que no s'hi inclouen. Avui dia el preu mitjà a Espanya és de 3.500 € i inclou els serveis habituals que coneixem (sala de vetlla, cerimònia, recordatori, trasllats, sepultura/incineració). Però quan se'n tramita un de beneficència ens trobem que, molts d'aquests serveis no s'ofereixen.

Així que, en aquest comiat, com en moltes altres, no hi haurà una sala per vetllar-la, tampoc recordatori ni una cerimònia en record a la persona que ens deixa. Així que l'equip juntament amb el SAER s'esforça perquè aquests inconvenients no siguin una trava en el procés de comiat: oferint espai perquè totes les assistents puguin acomiadar-se de la persona, facilitant el transport d'aquelles persones que vulguin desplaçar-se al cementiri, fent-ne una lectura adaptada a les seves creences espirituals… en definitiva, fent possible un comiat digne i respectuós a la persona que hem acompanyat durant el temps que va estar amb nosaltres.

Posteriorment, i al cap d'un mes aproximadament, vam impulsar una altra trobada, sobretot per a aquelles companyes que no van poder assistir a l'enterrament. L'equip SAER torna a ser present juntament amb l'equip de professionals per organitzar un acte d'acció de gràcies senzill i tornar-nos a trobar recordant la persona que ens va deixar; entorn d'un petit altar professionals, amigues de la persona, familiars i companyes, som capaços de sentir, de sentir-nos, de ser conscients de que som persones amb necessitats espirituals molt semblants… que som UNA.