Vicenç José, exresident
Els companys em van ajudar molt a tirar endavant.
Em dic Vicenç José, tinc 63 anys i actualment resideix-ho a Calaf, tot i que, durant un temps, vaig estar en situació de sensellarisme a causa de problemes laborals.
En quin moment et trobes?
Ara estic en un moment de la meva vida en el qual estic bé, he renunciat a moltes coses. Tinc 63 anys, treball no en trobaré ni aquí ni allà, però he tingut la sort que m’he mogut per trobat el lloc idoni on seguir la meva vida.
Em volia quedar aquí a Barcelona, però trobar un pis era molt difícil, un pis de lloguer o una petita habitació aquí és molt més car d’on jo estic. Jo renuncio a viure a Barcelona.
Vaig parlar amb un director d’un banc i vaig trobar un habitatge dels pisos Solidaris de La Caixa a Calaf i em va agradar molt, és un pis que té tres habitacions i dos garatges. He renunciat a anar al cinema o anar al ball, ja que és un poble molt petit i si vols sortir necessites un vehicle, però jo no en tinc, ni en vull tenir. No m’he volgut ni renovar el carnet.
Al principi al poble va ser difícil, els primers mesos vaig anar estalviant, un dia vaig comprar la rentadora...
Ara puc fer-me el menjar diàriament de forma variada, perquè fins i tot amb això he d’anar al cas, al principi ho vaig passar fatal perquè em costava poder fer una dieta normal i corrent, menjava el més barat.
Ara cobro 606€. Faig pressupost per no tenir deutes. Tinc llum, tinc gas i ho pago tot al dia. La roba encara la tinc en caixes, perquè no m’he comprat un armari.
Com és la vida al poble? Has conegut gent?
La gent al poble és molt tancada, són gent molt gran i és un poble petit, tot i que hi ha col·legis i un institut.
El meu pis forma part d'un bloc que té 24 pisos. Ens ajudem una miqueta, hi ha un senyor gran que pateix del cor i si li sona l’alarma, m’avisen perquè vagi a controlar que no l’hi hagi passat res. Li ha sonat dos cops, però mai ha passat res.
A mi m’agrada molt anar al cinema i al teatre, però m’he fet un compte de Netflix i per 8€ tinc totes les estrenes. M’he acostumat al que tinc. Quan hi ha futbol me’n vaig a la penya, faig un cafè i veig el futbol a la pantalla gran.
Actualment tens possibilitats de treballar?
L’altre dia em van oferir des del Consell Comarcal una feina a Igualada, però no la vaig agafar, perquè per mi ara és un problema molt gros haver-me de comprar un petit vehicle per anar fins allà a les 6 del matí que no hi ha autobús.
Al bar del Casino hi treballo quan hi ha alguna festa, faig unes hores i em donen 20€ o 30€, o simplement em donen el menjar.
Ajudo a Càritas i al Banc d’aliments. Per exemple, vaig pintar les parets. O vaig fent petits treballs de pintar, que em donen 10€ o 20€ o el que volen o poden donar-me.
Com vas arribar a trobar-te sense habitatge?
Jo treballava a compte d’una empresa, tenia un kiosk a l’estació de Sitges però em van fer fora, després vaig estar 6 mesos cobrant el paro, estava casat, però ens vam separar.
Llavors vaig trobar una feina a Sitges a un restaurant. Em van dir, et contractaré mitja jornada, treballaràs tota la jornada, però a canvi tindràs menjar i habitació. Al cap d’un any, quan l’amo va deixar el restaurant, el seu germà el va agafar i va posar a treballar a la seva família.
L’últim contracte va ser l’1 de maig de 2012, a partir d’aquí vaig començar a fer voltes. Van intentar a través de Càritas posar-me en un dels pisos que ells tenen, però quan van veure que no em podia pagar els 213€, m’ho van denegar.
Després vaig fer la ruta de Vilafranca a Tarragona, de Tarragona a Zona Franca (a l'equipament de Suara), i llavors amb vosaltres . Vaig estar un any a Hort de la Vila.
Llavors vaig tornar a fer el mateix recorregut, i em van tramitar la Pirmi, i ja no cobrava 213€, cobrava 460€. Em vaig apuntar a l’habitatge de la Generalitat, i vaig veure una publicitat del lloguer Solidari de la Caixa i em vaig apuntar, al cap de dues setmanes em van trucar. Vaig estar uns 4 anys aproximadament entre albergs; jo volia sortir.
Amb els meus pares i amb el meu germà no tinc relació, i als fills els vaig deixar que ja podien volar sols, però ni una trucada... Jo me’n vaig a dormir cada dia sense cap problema al cap, he tingut errors, però són meus, jo ho veig així...
Mai he dormit al carrer, sempre tenia diners a sobre, em guardava 50-60€ des del primer dia. Sempre he estat sota cobert.
El teu principal problema va ser laboral?
Sí, només sabia fer el que havia fet sempre: atendre la gent. Vaig néixer darrere un taulell, ja que la meva mare tenia una botiga de pollastres.
Sempre he estat de cara al públic, també vaig treballar al supermercat Grosmercat i de cambrer, així vaig conèixer a la meva dona. Vaig muntar un bar musical i ella va venir de cambrera.
També vaig estudiar a l’Escola d’Hostaleria de Barcelona, vaig estar gratuïtament quasi un any fent un curset i ara sóc Barman.
La jubilació... ho estic pensant per marxar d’aquí, me n’aniria fora. Jo estic cobrant 606€, però si no estic jubilat, no puc marxar del país. Si me’n vaig fora, deixo de cobrar. Però amb la pensió sí que podria marxar.
Què et va ajudar a tirar endavant?
Els companys em van ajudar molt a tirar endavant. Crec que és molt important no acostumar-se (a viure a un centre).
Com veus el futur?
Ara mateix veient el meu veí tinc por d’arribar a aquella edat, perquè estaré sol. Ara em sento bé, però el dia que em passi alguna cosa... penso que tindré la necessitat de tenir una persona aquí, que se’n cuidi de mi quan sigui més gran. És una idea que tinc pensada pel futur.
A què dediques el teu temps lliure?
Vaig compartint frases i textos de llibres que vaig llegint i vaig apuntant. Jo m’ho passo molt bé. A internet hi ha microcontes, hi ha microrelats, hi ha de tot...
Amb els primers 213€ que vaig cobrar, em vaig comprar un ordinador i tot el que tenia escrit a mà ho vaig passar a aquest. Vaig mirant dels altres companys, vaig recopilant fotos, i així m’entretinc.
A Calaf, com és un poble que fa molta pujada faig exercici. Al principi sí que anava molt de cul, no tenia nevera i havia de comprar al dia. Abans mai em vaig imaginar aquesta situació.
Creus que es pot sortir de la situació de sensellarisme?
Sí que es pot sortir. Jo no sabia les prestacions socials que hi havia, parlant amb els companys les he anat coneixent i no me n’amago.
A la vida m’he equivocat amb moltes coses, però he de tirar endavant i veig a molta gent que no hi tira. No he d’amagar-me, he de reconèixer, ”t’has equivocat Vicenç, però tira endavant”.
Cadascú ha de fer el seu procés, jo intentaré de tots els mitjans no tornar (a la situació de sensellarisme), de cap de les maneres.