Sonia Fuertes, Presidenta d'ECAS

Parlem amb la Presidenta d’ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social) sobre l’actualitat del món social i la responsabilitat d’entitats, administracions i ciutadans.

Quines mesures han de prendre les entitats i administracions per fer front les problemàtiques socials actuals i millorar la situació de molts col·lectius que estan en risc: immigrants, MENAS, persones sense llar...?

D'una banda tenim un context global; ja fa molt temps que parlem de tot el que és la globalització i el què comporta i això ha comportat que determinades dinàmiques que no són noves, com el fenomen migratori, per exemple, ara té altres dimensions que abans no tenia. Això no és nou. Fins i tot, tot el que té a veure amb el canvi climàtic i amb l'escassetat de recursos a molts països, i  també el fet de que circuli la informació com circula, fa que moltes persones vulguin canviar el seu lloc de residència perquè està en risc, perquè volen sobreviure, perquè volen oferir una millor vida als seus fills, etc. Per tant, és un context global en que cada cop més un esdeveniment que passa a una part del món ens afecta a l'altre part del món. Jo crec que la clau global és important. En un context més proper, des d’ECAS considerem que cal replantejar el model socioeconòmic i cal pensar molt més en clau de polítiques socials com a inversió i, per tant, entendre-les també des de la seva vessant preventiva i transformadora cap a les col·lectivitats i les persones, i no tant des d’una vessant pròpiament pal·liativa, d’actuació només en aquells casos en que ja s'ha viscut un procés d'exclusió i fins i tot, de vegades, tot i que el terme el podem qüestionar, de cronificació de situacions. Ara mateix, malauradament, hi ha moltíssimes problemàtiques, i moltes d'elles molt associades amb aquestes situacions socioeconòmiques, per exemple, l'habitatge. L’habitatge és un exemple claríssim. No hi ha habitatge social, però tampoc hi ha habitatge públic. De fet, sempre s'ha de posar en relació tot el que comporta l’habitatge amb els salaris. Ara hi ha algunes propostes polítiques pel que fa al tema del salari mínim. Estem en un moment que està molt devaluat. Hi ha persones que estan treballant i que són pobres i que amb aquest salari és impossible que puguin tenir un habitatge en condicions.

A banda d'aquestes situacions que tenen a veure amb les condicions socioeconòmiques, hi ha un tema en polítiques socials que és important, que és posar la mirada no només en la immediatesa, sinó sobre tot en el mig i llarg termini. Si no som capaços de projectar polítiques en el mig o el llarg termini, les coses per si soles difícilment es resoldran i normalment les coses van a pitjor si no hi ha  una conducció o un lideratge quan parlem d'aquest tipus de qüestions socials. Són molt importants els consensos. Hi ha temes que han de quedar fora de les lluites partidistes, qüestions com l'habitatge, com els joves nouvinguts, les polítiques de recolzament a famílies, temes de salari mínim i les condicions que tenen a veure amb l'ocupació i l’ocupació de qualitat. Hi ha uns mínims que s'haurien de poder pactar, igual que en un determinat moment es va poder pactar la renda garantida.

Com a societat què podem fer?

Crec que nosaltres tenim la responsabilitat de transmetre molt a la ciutadania el què fem, com ho fem, per què ho fem i també d'alguna manera donar dades quantitatives i qualitatives del diversos fenòmens per acompanyar. Perquè moltes vegades el que hi ha és molt desconeixement. Tendim a excloure allò que no coneixem perquè és diferent. Tot el que sigui conèixer altres realitats ens pot ajudar. En aquest aspecte que ens queda molt recorregut de millora. No només a les entitats; jo crec que les entitats hem fet un esforç molt important de comunicació. Ara la majoria tenim eines, tenim canals compartits de comunicació o canal propis de comunicació i això ajuda molt. També hem de cercar complicitat dels mitjans de comunicació. Posem l’èmfasi també en el patiment d'aquest joves que arriben aquí, en les seves històries d’èxit... No fem aquesta mirada tan criminalitzadora i tan estigmatitzant.

Jo penso que estem en una societat que d'altra banda col·labora. Col·labora molt activament, moltes vegades en moltes organitzacions. Em fa molta ràbia perquè també fem discursos molt negatius al voltant dels joves. Hi ha molt joves també sensibilitzats en temes socials i col·laborant en organitzacions. Per tant, la ciutadania pot fer moltes coses i també a banda de la seva implicació en aquests temes, hem d’ajudar a incorporar una mirada crítica, que siguem capaços de qüestionar el que es fa o de demanar més i de demanar també més capacitat d’incidència de la pròpia ciutadania, que això encara costa.

Podríem dir que cal més innovació a les entitats socials?

Jo crec que ens anem adaptant, però sí, la innovació s'ha d’incorporar com a motor. Hem anat innovant sobre tot amb temes que tenen a veure amb la pràctica, en el sentit de concebre les nostres pràctiques com molt més apoderadores de la persona i no tant des de l’assistència a l'altre o de cobrir les necessitats de l'altre, sinó realment donar-li protagonisme i que pugui identificar aquestes necessitats i que, a més, també pugui ubicar les seves necessitats i demandes en un context de dret. No és venir a demanar caritat, sinó venir a demanar allò al que tinc dret. És un canvi de concepció important. També hem avançat molt en un treball en xarxa més compartit i amb molta més vocacions d’incidència pública i política. El sector també té les seves pròpies sinergies, les seves pròpies dinàmiques i tot el que té a veure amb experimentar noves modalitats, fins i tot relacionals, amb altres moviments o noves pràctiques, o en incorporar, per exemple, a les persones que han estat en situació d'exclusió amb espais diferents. I tot això ho hem fet, ho estem fent, però sempre costa. Hi ha certa inèrcia què ens costa, però jo crec que és humana també, en l’hàbit tens certa comoditat i introduir coses noves o qüestionar-te no és fàcil.

Sou una federació d'entitats i esteu molt acostumats al treball en xarxa. Què aporta aquesta manera de treballar?

Com a ECAS vam néixer fa 15 anys i jo crec que en un primer moment ens aplegava molt la necessitat de conèixer, de cedir coneixement, de compartir metodologia, de compartir la manera d'entendre l'acció social i també el poder incidir junts, per vàries qüestions: una té a veure amb certa legitimitat, no és igual que un òrgan detecti determinades coses que s’han de canviar, que no que això ho hagi compartit amb altres entitats que estiguin treballant en el mateix àmbit i que totes tinguin no només la sensació, sinó que totes hagin arribat a la mateixa conclusió i que ho puguin explicar, i que per tant, algú pugui parlar en nom de totes. I després hi ha una qüestió també de capacitat d’incidència i de certa protecció. Al final el tercer sector quan està massa còmode no està fent bé les coses. El tercer sector ha de fer un paper que és incòmode per naturalesa missional, la qual cosa no vol dir que hagi d'estar permanentment qüestionant-t’ho tot. Ha de denunciar, ha de qüestionar i ha proposar coses i també ha poder reconèixer quan es fa una bona pràctica. Això si es fa des d'una única organització sempre et sents més desprotegit que no pas si ho fas des d'una estructura de segon o tercer nivell, llavors jo penso que el que hem anat descobrir al llarg d'aquest temps és que quan fem junts les coses normalment aprenem més, som molt més eficaços, som molt més efectius i podem assolir millor els nostres objectius tot i que pel camí hi ha una qüestió clau, que és la construcció de confiança. I aquesta construcció de confiança requereix moltes vegades de temps i també requereix de generositat per part de tothom, perquè quan estàs treballant en una xarxa amb altres entitats ho fas pel conjunt. Hem de ser capaços de posar la cooperació i la col·laboració en primer pla. Això ha de ser el que vertebri les nostres relacions, perquè al final el que volem és treballar bé amb les persones. Hem de deixar enrere els protagonismes.

Hi ha persones que tenen poques oportunitats d’estar al mercat laboral, hem d’acceptar que l’única opció que tenen és rebre prestacions?

Aquest és un dels debats que tenim i no només al tercer sector, sinó com a societat. Té a veure també amb els processos d’automatització de determinades feines i no hi ha consens. Hi ha qui diu que es perdran els llocs de feina, sobretot els menys qualificats, i hi ha qui diu que hi haurà una certa reconversió. Jo penso que es perdran aquests llocs de feina menys qualificats, com a mínim algun dels que coneixem. I efectivament aquest és un debat que no estem fent i que l’hauríem de fer. Primer en clau global, perquè fins fa quatre dies la nostra identitat com a persones passava per la teva ocupació: em dic tal i sóc tal cosa. En el moment  que això cau, per la persona té un efecte si no s'acompanya. I per la societat també, i té un efecte en la contribució a la comunitat i possiblement nosaltres com a entitats, i nosaltres com a societat, hem de poder posar en valor o trobar altres maneres de que la persona se senti integrada o se senti útil en una comunitat que no passi per la feina, però això també comporta tot el tema de prestacions. Jo crec que en general el tercer sector té un consens absolut sobre la qüestió de la renda. Absolut. I sobre la garantia de ingressos. Altre tema és el tema de la renda i les modalitats. Aquí ja no tenim tan consens. Segurament hi ha qui defensa una renda bàsica, hi ha qui defensa una renda garantida condicionada, hi ha qui no la condicionaria, etcètera. Però clar, nosaltres vivim la renda garantida com un èxit, però certament té molt de recorregut de millora. Primer perquè de fons, i no és només una cosa que tingui a veure amb la renda, s’haurien de poder racionalitzar totes les prestacions que hi ha en un sistema molt més clar, més àgil, molt més transparent i compactar prestacions. Hi ha massa prestacions i moltes vegades les persones no saben a què tenen dret. Segurament el sistema hauria de ser molt més senzill, molt més al servei de la ciutadania. També hauríem d'evitar els processos que fan que la persona estigui permanentment en el lloc del pidolaire. Aquesta persona té dret a això i no cal que m'expliqui la seva vida sencera un altre cop perquè li autoritzem aquesta prestació o una altre.

Un tema que no està gens resolt és la qüestió de l'habitatge. Encara tenim un paradigma que és del passat, per exemple, encara ens costa entendre que hi ha unitats familiars que conviuen al mateix habitatge i són dues unitats familiars i no una. Igual són germans amb les seves corresponents famílies compartint un habitatge, però que no tindrien perquè compartir una prestació.

De vegades confonem, crec, la responsabilitat que l'administració té i les entitats tenim, de supervisar i gestionar de manera responsable els diners públics, amb un excés de fiscalització fins i tot jutjant excessivament a l'altre. Jo crec que aquí hi ha un límit. Una cosa és que tu tinguis la responsabilitat que ningú estigui compatibilitat això amb determinades economies submergides, que no hi hagi un frau... però evidentment les coses són molt més complexes del que sembla i hem de poder tenir una mirada més oberta i confiar amb l'altre com a mínim d'entrada, donar les condicions per i després si hi ha alguna cosa que s'ha de reconduir es reconduirà. No al revés. Quan posem la mirada fiscalitzadora la primera, la mirada culpabilitzadora la primera, i després si es guanya la confiança ja li donarem, estem marcant ja una relació que a la persona possiblement no la deixa sortir del lloc de pobre.

Si l'habitatge és un dret, perquè costa tant exercir-lo?

En els estudis de dret parlen que moltes vegades el problema és la col·lisió de drets o  la jerarquia de drets. Aquí en l'habitatge la pregunta és “què prima el dret a l'habitatge o el dret a la propietat?” i és evident que prima el dret a la propietat. Al final es poden reconèixer els drets però si no hi ha una concreció en polítiques, és paper mullat.  No sembla que es vagi a resoldre el tema de l'habitatge. És igual l’adscripció ideològica que tu tinguis, tu pots posar el pes més en la propietat que en l’habitatge, però tens una responsabilitat política. Igual en un extrem del ventall hi hauria qui expropiaria pisos i regularia i diria no pots tenir més de dos pisos; i en l'altre extrem prima molt el dret a la propietat, però hem de trobar una proposta que a ningú li grinyoli, que qualsevol persona amb responsabilitat política ha d’entendre que això és un problema de primer nivell ara mateix i que afecta a la vida de moltíssimes persones.

Diuen que en els mals moments s’aprenen moltes coses, creus que amb les situacions que estem passant, hem pogut reorientar la manera de treballar i fer-ho millor?

El moment de la crisi, de la qual no hem sortit encara del tot, va ser molt dur per les entitats, perquè van haver moltes retallades que van afectar les persones que atenem des de les entitats i també va haver retallades cap a les pròpies entitats. En una situació de precarietat que ja hi havia, encara es van veure amb menys recursos per una situació més complexa. Jo crec que es van fer molts esforços, molts, sobre tot les entitats, per reinventar-se i reinventar les seves pròpies pràctiques. D'aliar-se entre elles per cercar una altra manera de fer i en aquest punt penso que es van aprendre coses. Ara, sempre seré molt crítica en que allò va ser una oportunitat d’aprenentatge. Allò va ser adaptar-se. Aquesta crisi és una crisi i és un rotllo i no és una bona notícia... davant d’això el que hem de fer ho fem, però no era una elecció ni és un fet que ens anés molt bé a les entitats. Ara,  jo sí que penso que després d’això se n'han après coses. És veritat que les entitats en 20 anys hem canviat molt. En el que seria, que no m'agrada gaire la paraula, la professionalització, l'adopció de pràctiques, que hem copiat del món de l'empresa, però ens han anat bé. Però tampoc no ens confonguem, una cosa és adoptar els quadres de comandament, les metodologies dels CRM i tot això, que jo crec que tot això ajuda i ens fa ser més competitius, en el sentit de millorar el que són les nostres pràctiques...  i un altre cosa és perdre de vista la funció social que tenim. Hem de tenir un equilibri. Jo crec que una altre lectura positiva del que ha estat aquest període és l'articulació de xarxes. Ha estat un període en què la gent ha vist que era molt important enfortir les nostres xarxes de treball compartit, perquè ha estat molt més fàcil.

A banda d’aquest treball en xarxa, heu vist altres avenços en les entitats socials?

Crec que avenços n’hem tingut molts, per exemple, en la incidència pública, en la manera de comunicar... hem millorat i hem après molt i arribem a molta més gent perquè abans penso que érem una mica endogàmics i ara som capaços de comunicar, de fer comunicacions en l’entorn professional, que són de caire més tècnic, o conceptual, però també fer comunicacions cap a la ciutadania, amb altres entitats … amb vídeos, amb les flashmob, amb campanyes a twitter… jo crec que això ho hem millorat. La incidència política és evident que l’hem millorat molt, sigui des de la revisió i participació en desplegaments normatius de lleis o en les pròpies confeccions de les lleis, per exemple en la renda garantida, i participant en tot el reglament, procediments, protocols... tenim una participació molt activa, una interlocució també amb els partits polítics… En 20 anys és un canvi exponencial molt important. Els informes... ara mateix tens al teu abast molts informes de qualitat, des de l’informe FOESSA, els informes de la Creu Roja… els informes que fa ECAS… hi ha molts informes i productes que ens ajuden a identificar bones pràctiques i també a posar la direcció en el lloc que no està funcionant. Parlem molt més d’Europa, d’experiències europees… participem més en les xarxes en general, amb FEANTSA... hi ha molta més interrelació a nivell més global i això també fa que la nostra mirada sigui molt més rica. Jo crec que la lectura general del que hem anat fent i els reptes que tenim per endavant és positiva. Crec que en l’acció social sempre es tenen reptes per endavant. Nosaltres sempre tenim la responsabilitat de cercar una millora en el context en el que estem. El tema a les nostres societats és la desigualtats. Després d’aquesta crisi hi ha gent que té molts més diners que abans de començar la crisi. Això també és un altre indicador. És veritat que hi ha coses que funcionen molt millor, coses que fa anys no estaven ni sobre la taula, com la garantia d’ingressos, però clar, nosaltres com a motor sempre hem d’anar buscant allò que falta. Ara ens falta actualitzat el IRSC, per exemple, perquè això no ho porta gairebé ningú en programa. És l'índex mitjançat el qual es calculen totes les prestacions. Fa anys que està congelat.

L’acció social sempre és un equilibri, jo crec, entre la possibilitat i el límit. Al final ens movem aquí.

Creus que ser ciutadans de ple dret és una utopia?

Jo crec que no. Crec que arribarem, o que hem d’arribar. Ara bé, jo l’altre dia, per exemple, llegia “la política està en mans del màrqueting” i això és important. Hem de recuperar disciplines com la filosofia, per tenir eines, per veure la realitat més enllà del que és immediat. Ser ciutadà o ciutadana de ple dret també significa molta més informació política de la que tenim, però política no vol dir entesa com a partidisme, sinó més formació sobre els temes que ens passen cada dia, sobre les propostes, i això significa una altre manera de relacionar-se també amb el saber, que no és tan immediata, ni és tan mediàtica, ni és tant de missatge. Ara és com un eslògan tot. Pensar requereix d’un temps lent, d’una certa capacitat crítica. No és immediat i estem a una societat molt ràpida. En Bauman li deia la societat líquida. La liquidificació del vincle. En Robert Castel fins i tot deia: en l’acció social si no estem molt atents generem circuits paral·lels, circuits que en realitat fan que la persona circuli però mai no és promocionada socialment. Per tant, des d’aquí hem d’estar atents al fenomen de l’exclusió que va produït constantment gent exclosa, i al fenomen de circuits de control social per on circula la gent exclosa, que no es mou mai d’aquí. L'objectiu ha de ser promocionar socialment a les persones, però és difícil en aquesta dinàmica tan dura.