Oscar Donilo, Peer Worker

P. Explica'ns la teva trajectòria, Oscar. Com has arribat a treballar oferint suport social a persones en situació de sensellar?

R. El 3 de juny del 2016 vaig començar a treballar com peer worker, o “treballador parell” per al programa Primer la Llar, basat en el model d'acompanyament Housing First, impulsat per l'Ajuntament de Barcelona i gestionat per Sant Joan de Déu Serveis Socials - Barcelona i UTE Suara-Sant Pere Claver.

Vaig ser contractat per Sant Joan de Déu Serveis Socials - Barcelona amb gairebé 43 anys, quan ja disposava d'un treball estable, casa i parella. Però no sempre va anar així tot.

Dels 38 als 40 anys, vaig sofrir una situació d'exclusió social a causa de problemes generats pel consum de drogues i alcohol. Concretament, quan vaig començar a treballar aquí, feia ja uns dos anys que havia deixat de ser usuari de serveis socials.

De fet, la meva última estada en un recurs per a persones en situació d'exclusió residencial va ser en aquesta institució, en un dels pisos compartits del programa Llars d'habitatges d'inclusió, en el qual vaig estar any i mig. Anteriorment, havia passat una estada de 6 mesos al Centre Residencial d'Inclusió de Creu dels Molers, també de l'entitat i abans d'això, havia tingut una breu trajectòria en el circuit dels recursos per a persones en risc d'exclusió per diferents ciutats de l'estat.

Quan vaig finalitzar el meu procés, no vaig voler desvincular-me de l'entitat. Tant és així, que em vaig oferir per realitzar tasques de voluntariat i per ajudar en el que pogués: transport de donacions, ajuda amb projectes de sensibilització, com el de Escola Amiga... en definitiva, en el que podia. En assabentar-me que s'obrien places per treballar com peer worker, vaig decidir presentar-me. I aquí estic.

P. Què t'aporta aquesta ocupació, més enllà d'una estabilitat econòmica?

R. Ajudar a aquestes persones exercint aquest rol em permet retornar molt del que jo vaig rebre en el seu moment. Encara que no sóc partidari d'utilitzar aquesta paraula. Més aviat, prefereixo dir que els acompanyo durant el seu procés de recuperació. En realitat, són ells els que ho realitzen. La nostra funció és merament la d'acompanyar-los.

P. Què creus que aportes tu, i que no aporten els altres membres de l'equip, a aquestes persones a les que ajudes?

Els ofereixo una proximitat i un enteniment millor que els que els pot oferir un altre dels membres de l'equip. Des del meu punt de vista, el poder comptar amb una figura, com la del peer worker, a l'hora d'acompanyar a la persona en el seu procés de recuperació, funciona. És difícil d'explicar, però en la pràctica, des del primer dia, em vaig adonar que era així.

Per a una persona ha viscut molts anys al carrer i entra a viure, tot d'una, en un pis, és difícil confiar en els professionals. Ja sigui a causa que has patit una situació de sensellarisme molt dilatada en el temps o al fet que no ha funcionat l'ajuda que has rebut en algun dels recursos que t'han ofert els serveis socials, generes un rebuig cap a tot aquell que intenta ajudar-te.

A l'hora d'ajudar a aquestes persones, em poso al seu davant i els explico: “Jo sóc com tu, no sóc un treballador social. Treballo al costat d'ells per ajudar-te, però jo he passat per una situació similar a la que tu has viscut, i aquí em tens… i no em mouré pas. I et dic que confiïs en aquesta gent, que son aquí per ajudar-te en el teu procés. Perquè a mi em van ajudar”. Compartir la meva trajectòria personal em permet explicar als participants de Housing First com la meva manera d'acompanyar-los serà diferent de la d'un treballador social.

P. Creus que la metodologia Housing First és una bona solució per a les persones en situació de sensellar?

R. Per a molts si, però no per a tots. Hi ha persones que necessiten un acompanyament que el grau d'autonomia que els ofereix el programa no els beneficia. Si parlem de la majoria dels casos, si que funciona. Comptar amb un habitatge propi aporta intimitat, tranquil·litat i seguretat a la persona. Coses que al carrer no tens.

P. Quins problemes es pot trobar una persona que passi de viure al carrer a residir en un pis del programa de Housing First? Què creus que necessita aquesta persona per superar-los?

R. Els dies d'entrada, quan es fa el lliurament de claus al participant, es produeix un canvi molt dràstic en molt poc temps en la situació vital de la persona. Cal considerar que moltes de les conductes adquirides en una vida al carrer van necessitar d'un llarg període temps per modificar-se, si és que això és alguna vegada possible. Per posar-te un exemple, en una ocasió, fins que un participant no va passar un any sencer en el seu nou pis, no ens va transmetre que es trobava còmode a casa seva. S'ha de tenir en compte que la desconfiança cap als altres, la por i la intranquil·litat adquirides vivint al carrer no són fàcils de fer desaparèixer. Sents històries molt tristes d'agressions a persones que viuen en aquesta situació per part de desconeguts, l'anomenada aporofobia.

Per tant, podem dir que la persona necessitarà un continuat acompanyament psicosocial a causa d'aquesta brusca ruptura vital. Però, sobretot, necessitarà molt de temps. Pot ser que no percebis una millora substancial les primeres setmanes, és cert.  Cal considerar que, com deiem abans, per participar en aquest programa has d'haver sofert una situació dilatada d'exclusió social. Per tant, el procés d'adaptació és lent, però, a la llarga, existeix una evolució i una millora evidents. De tota manera, cada persona segueix un procés diferent. Nosaltres, ens adaptem a cada cas.