Natalia Marco, educadora social al programa d’habitatge compartit, Llars

La Natalia Marco és educadora social al programa d’habitatge compartit, Llars. Treballa des de fa 10 anys a Sant Joan de Déu Serveis Socials, primer acompanyant persones des del centre residencial d'inclusió Creu de Molers i actualment des d’habitatges.

La Natalia ens parla de l’acompanyament a persones en situació de sense llar.

Quina és l’aspecte de la teva feina que consideres més rellevant.

Jo crec que l’aspecte més rellevant és el vincle. Són persones que es troben soles i desemparades en una situació que és molt dura, que han tingut un trencament de vida: de relacions familiars, de relacions socials, de feina, de casa... O han tingut un trencament, o porten molts anys, o tota una vida, intentant construir tot això i la societat no els hi permet. Quan arriben a Sant Joan de Déu la idea és que ells puguin tenir el bàsic, perquè els hi toca. A Llars arriben a un pis i la idea és ‘no et preocupis, construeix-te a partir d’aquí i anem parlant de com vols construir, però primer tingues una casa, primer fes-te això teu, primer estabilitza’t, comença a fer les teves coses, comença a pensar i a partir d’aquí anem construint tots dos’. Hem de permetre que aquesta persona recuperi una vida, i una identitat també.

Confiança al principi no ens en tenen i no es pot demanar que ens en tinguin, perquè tothom els hi ha donat l’esquena. És el bon tracte, és el respecte però, sobre tot, és l'acceptar que les persones acaben vinculant-se a tu, i tu a elles. Elles t’expliquen la seva història i te l’expliquen amb la seva veritat i tu l’has d’escoltar des de la seva veritat, no des de la teva. Has de sentir el seu dolor, perquè al final elles t’expliquen què els hi fet mal i el perquè, i això és inqüestionable. Tu no has de tenir por a sentir amb elles, no t’ha de fer por sentir un dolor que és molt humà i que serà teu a partir de la teva història, i no a partir de com jo crec que hauria de sentir.

Parla’ns de l’acompanyament.

És un viatge. És bo que els processos siguin llargs en el temps. Però, a vegades, no és suficient. La persona ha de poder trobar una continuïtat i després ha de poder despendre’s d’aquest punt de seguretat.

Després del vincle i el suport en un moment clau de la vida, com es fa perquè quan surti d’un programa no hagi dependència de la persona que l’ha acompanyat?

No tothom pot sortir, i això és una realitat que ens trobem ara mateix. Hi ha persones que el millor que podran tenir és seguir amb l’habitatge. Per això, ara es contemplen altres paradigmes: la separació contractual, on elles puguin tenir l’habitatge de Llars garantit i puguin tenir un suport, o bé nostre, que s’anirà diluint més amb el temps, o no; o bé des de Serveis Socials de territori, o des d’altres entitats que poguessin donar aquest punt. Sobretot parlo de gent gran, que ens en trobem. Persones que entren amb 60 o 65 anys. Has de garantir que Sant Joan de Déu serà casa seva, al menys fins que elles es puguin valdre a nivell de salut. Perquè sinó, la persona com s’estabilitza? Com està tranquil·la? Una llar es això, ningú sent casa seva quan algú li esta dient que ha de sortir per la porta de darrera.

Hi ha particularitats en l’acompanyament a gent gran, gent jove...?

Sí, és diferent. Cada persona amb la seva realitat necessita una manera d’acompanyar diferent. No acompanyem a tothom igual. Acompanyem segons la seva realitat i aquesta és la complexitat.

Hi ha punts en comú? Com això que deies al principi del respecte i la confiança.

Aquí tothom ho ha de tenir clar. Òbviament hi ha coses que et reboten o hi ha situacions que et poden costar més a nivell personal que d’altres, però aquí has de ser molt sensat i el teu repte ha de ser que has de poder entendre a aquesta persona. Sempre has de poder respectar, i si no sents aquest respecte has de demanar ajuda i dir ‘aquesta persona no la puc atendre, que l’atengui el meu company’, el que sigui. Nosaltres també som persones, però aquest exercici l’has de fer amb cada persona. Si tu no te’ls pots ficar al cor, no els pot portar. Òbviament, hi ha persones que t’entren més que d’altres, perquè t’emocionen d’una forma més especial que unes altres.

Què és “l’eina del bon tracte”?

Recordo que en una supervisió que vam fer reflexionàvem sobre això, i el José Leal, que és una eminència en la recuperació de les persones i en el bon tracte, deia d’un cas que estàvem analitzant: ‘sí, serà molt difícil, està enfadat i podrà exercir violència, però nosaltres sempre hem de tenir l’eina del bon tracte, perquè sempre és a través del bon tracte que es pot regenerar tot, o al menys sabràs que ets just’. A mi em va fer pensar molt, en casos molt confrontatius. Realment el que regenera les relacions, el ser just, el arribar a bon port, sempre és tenir aquest bon tracte amb tothom.

Allò a mi m’ha anat transcendint molt, sobretot quan he abocat que hi ha moltes persones que han viscut unes violències, o a la infància, o a la seva època adulta, molt dures. Quan porten un temps i comencen a sentir-se millor i a tirar més enrere aquelles experiències on han patit violències, al final totes et diuen el mateix: ‘És a partir de quan em tracten bé, de quan em sento segur, de quan tot allò veig que ha passat, que m’adono que sí que hi ha gent que em tracta bé. No tothom em tractarà malament’. Tu et dones compte que aquesta relació que has mantingut amb ells només amb el bon tracte ja ha sigut prou perquè ells poguessin sanejar una part d’aquella experiència. Jo no dic que l’oblidin, que no els hi pivoti, que no els hi salti. Però si que és veritat que et diuen: ‘en el meu dia a dia em sento segur’ o ‘quan vinguis em posaré content perquè et podré parlar d’això i ho parlaré des de la tranquil·litat o em sentiré alleugerat perquè sé que m’escoltaràs’ o ‘m’entendràs quan et digui que no puc fer això perquè em recorda a aquella historia, perquè aquí se’m tracta bé’. Això té un gran valor. T’adones va ser un gran encert començar a tractar a la persona des del seu centre. Que les normes i els procediments passaven en un segon terme, perquè la bona pràctica sempre està posant a la persona al davant: escoltant-la, respectant-la, deixant-li temps, entenent perquè s’enfada, entenent el seu recorregut a la vida... Per a mi això ha sigut una gran experiència com a persona, ja no només com a professional.

Al final pots aplicar-ho a moltes situacions.

Sí, jo em relaciono diferent. Perquè t’adones que les situacions poden ser d’una manera o d’un altre però, mentre tots ens tractem bé, tot anirà bé.