Què podem aprendre de Finlàndia per lluitar contra el sensellarisme?

El nombre de persones sense llar creix en tota Europa, fins i tot en països que experimenten un fort creixement econòmic com Alemanya, on només a Berlín es van registrar 30.000 persones dormint en equipaments temporals i albergs l'any 2017 (10.000 persones més que l'any anterior).  Cada vegada són més les persones que es veuen obligades a viure al carrer, en equipaments dissenyats per a persones sense llar com els albergs o habitatges temporals, en assentaments de barraques, en habitatges ocupats i sobre ocupats, en espais no habilitats per a la vida quotidiana, o fins i tot, a migrar de sofà en sofà sense cap tipus de seguretat ni perspectiva de poder recuperar l'autonomia a través d'un habitatge propi.  La realitat a Europa ens revela xifres esgarrifoses.

En l'últim recompte de persones sense llar realitzat a París al febrer del 2018, es van registrar 2.952 persones dormint al carrer, que sumades a les 672 que van passar aquella mateixa nit a albergs d'emergència, sumen un total de 3.624 persones sense sostre, en una sola nit, a la capital francesa. Si afegim a les persones allotjades en els albergs de la ciutat oberts els mesos d'hivern, la xifra ascendeix a més de 5.000 persones.[1]

Segons l'últim informe que compila dades sobre el sensellarisme en tota europa, publicat per FEANTSA[2] en 2017, a Àustria es van registrar 15.909 persones sense llar en 2015, la qual cosa suposa un increment del 32% respecte a l'any anterior.  A Brussel·les, el nombre de persones dormint al carrer es va duplicar entre els anys 2014 i 2016 arribant a les 707 persones. A Irlanda, el nombre de persones sense llar es va incrementar en un 25%, des de l'any 2016 a l'any 2017, on s'estima que hi ha uns 5.250 adults sense llar i 3.124 nens.  Les estadístiques dels Països Baixos mostren 31.000 persones sense llar l'any 2016, un 24% més pel que fa a l'any 2013. A Luxemburg es registra un augment del 61% entre el 2012 i el 2016, mentre que en el Regne Unit el nombre de persones que dormen al carrer s'ha incrementat en un 135% des de l'any 2010. A pesar que les metodologies per obtenir les dades són diverses, les evidències ens indiquen que el problema del sensellarisme creix de forma alarmant en tota la Unió Europea.

Barcelona no està exempta ni és aliena a aquesta realitat provocada per factors com l'extensió de les situacions de precarietat que es dilaten en el temps, l'exclusió permanent del mercat laboral i del sistema de garantia d'ingressos d'una part de la població, l'exclusió administrativa de les persones nouvingudes i l'exclusivitat d'un mercat d'habitatge els preus desorbitats del qual van en augment a causa de la financiarització de l'habitatge i l'ús d'aquesta amb finalitats especulatives. Des de l'any 2008, el nombre de persones que dormen al carrer a Barcelona, segons recomptes, s'ha incrementat en un 56%, passant de 658 a 1.026.  Així mateix, el nombre de persones que dormen en recursos residencials ha augmentat en un 64%, passant d'1.190 a 1.954 en els últims anys. Ampliar les places en allotjaments especialitzats ha servit per contenir una part del creixement, però no per frenar-lo.

En aquest context, Finlàndia és l'únic país que ha eradicat el sensellarisme als carrers i que ha reduït notablement l'exclusió residencial, però no és cap casualitat.  Per a això van començar a treballar a la fi dels anys 80.  Va ser llavors quan es va dissenyar la primera estratègia nacional en la qual es van implicar des d'ONG’s, voluntaris, administracions locals i estatals, i l'estat mateix, aconseguint així un compromís polític nacional, local, professional i financer sense precedents.  L'objectiu sobretot era reduir el nombre de persones sense llar que l'any 1987 rondava els 10.000. 

La principal premissa partia d'humanitzar la vida d'aquestes persones i assegurar el dret a l'habitatge, trencant així amb la idea que una llar és una mercaderia o la finalitat última del model de suport social en escala. Finlàndia va decidir reconvertir els albergs en apartaments individuals, passant de tenir 65 apartaments independents l'any 1985 a 2.433 l'any 2016.  Part de la seva estratègia va consistir a augmentar també el nombre d'habitatges amb suport per a aquelles persones amb altes necessitats, passant de tenir 127 l'any 1985 a tenir 1.309 l'any 2016[3].

En 30 anys, Finlàndia ha generat un parc d'habitatge social destinat a persones amb necessitats complexes sense equivalent la resta d'Europa, considerant que si hi ha persones dormint al carrer és per falta d'habitatge assequible, i assumint progressivament els principis del Housing First[4]. Però el compromís amb la reducció del sensellarisme no es limita només a la creació d'habitatge social o a l'atenció a les persones que s'han quedat al carrer, sinó que, en aquest país, la prevenció juga un paper fonamental en la lluita contra l'exclusió residencial. Les ajudes per sufragar els costos de l'habitatge formen part del sistema de protecció social nacional i les persones en situacions de vulnerabilitat les reben de forma automàtica.

De l'estratègia finlandesa no solament hem d'aprendre a desplegar el model Housing First. És imprescindible evitar que noves persones caiguin en situacions de sensellarisme. Per aconseguir-ho, la prevenció, la mobilització d'un gran parc d'habitatge per a usos socials, el compromís a nivell nacional, i polítiques que superen els cicles electorals, són la clau de l'èxit.