Magda, participant del programa Primer la Llar

Com et definiries? 

Doncs soc una persona fàcil de portar. Molta gent em diu que soc molt maca. No soc una persona tossuda, jo sé fer-me enrere. I veig la vida com és en la realitat. I això és el que m'ha donat la força per viure a Barcelona, m'he hagut de fer forta i fer front a les conseqüències. 

Tens família? 

Tinc família a Madrid i en un altre lloc, però estan lluny de mi, encara que a vegades em truquen per telèfon. Però bé, estic sola i m'agrada. 

I com vas arribar a la situació de carrer? 

Vaig tenir un problema i em vaig quedar sense diners i sense res. No tenia pensió i vaig haver de marxar d'on vivia. Això va passar fa 8 o 9 anys, quan tenia uns 49-50 anys. 

Com era la teva vida prèvia abans d'aquesta situació? 

Jo aleshores estava molt bé. Abans treballava i tenia el meu sou, però també he tingut problemes per viure. Després em vaig quedar al carrer i ja em vaig quedar ajudant el Carlos, que és el que he fet durant 8 anys. 

Quan vas conèixer la teva parella, estàveu tots dos en situació de carrer? 

Sí, ell tenia una casa abandonada que cuidaven entre ell i un altre xaval. De vegades m'hi duia a dormir. Però ell estava arreglant els papers perquè li donessin un pis. 

Abans ens comentaves que el José Carlos tenia problemes de salut... 

Al principi no, això li va sortir després, fa dos o tres anys que ja va començar amb problemes estranys. Va tenir un ictus i jo el vaig haver de cuidar. Fins que un dia em van trucar de l'hospital, i em van dir que estava patint molt i que li anaven a posar morfina. L'endemà, als 5 minuts de despertar-se, va morir. 

Recordes alguna cosa que t'agradés especialment de Carlos? 

Era una persona que tenia els seus nassos, saps? Era molt potent i especial el Carlos. Era molt llest, sabia moltes coses de moltes persones, moltes històries. Es feia molt amb tothom. 

Alguna vegada t'ha passat alguna cosa al carrer? 

No, mai no m'ha passat res, perquè el Carlos estava pendent, ell em protegia. 

Quants anys portes al programa? 

Amb el Carlos hem estat gairebé dos anys, al novembre complíem els dos anys. 

Com et sents en relació a l'acompanyament que et fan els professionals de Primera llar, en Josep Maria i Nico? 

Si més no tinc una ajuda d'algú. El dia que venen, t'expandeixes una mica i no et trobes tan sola. Et donen confiança. Almenys tinc un suport i on agafar-me. Em sento bé quan venen ells i és lògic que necessitis un suport un dia a la setmana. 

I ara que ha canviat la teva situació, com et trobes? Com és el teu dia a dia? 

Ara estic sola, però m'agrada. M'aixeco d'hora, esmorzo i me'n vaig al carrer. De vegades, si no tinc diners demano per menjar, perquè no puc acabar el mes. 

I què és el que més valores al pis? 

Que no has d'estar al carrer i estar preocupada que t'enxampin, et donin un cop al cap o fer qualsevol cosa. 

I ara què t'agrada fer? 

M'agrada prendre'm un cafè sol al matí, sense galetes ni res. Després me'n vaig al carrer. M'agrada sortir al carrer i donar una volta, o almenys distreure'm una mica. 

També ens comentaves que t’agrada veure la tele... 

De moment veig el Poirot. M'agrada molt. Tot això de detectius i de policia, m'encanta. M'hauria agradat ser policia. I així, tota la tarda, fins que ja, a les deu de la nit, o deu i mitja, em quedo adormida al sofà. De vegades, més tard. 

En Josep Maria i Nico m'han dit que dormi de tant en tant al llit, però no vull. Això de dormir tan còmoda i que després no et puguis aixecar, em donaria pesadesa, prefereixo dormir al sofà i m'aixeco ràpid. 

I com estàs de salut? 

Estic bé. Començarem ara a l'abril a anar a l'ambulatori a fer-me anàlisi d'orina, de sang… Perquè jo, quan estava cuidant Carlos, mentre no em trobés malament, no anava al metge. 

A tu ara, no et ve de gust cuidar-te? 

Sí, és el que estic fent, però vaig a poc a poc. 

I què t'agradaria fer per a tu? 

Home, m’agradaria viatjar, m’agradaria conèixer més coses. Per exemple, m’agrada molt la gastronomia, els plats típics. I m'agrada molt la discoteca i la música. Aleshores anar a poc a poc, a veure el que et dona la vida i no n'hi ha més, és el que faré. 

Com t'imagines el futur? 

M'agradaria viure en una casa millor que aquesta, és clar. Però no pots saber què et passarà el dia de demà. Ara que ja no està el José Carlos, veuré si em puc aixecar una mica més cap amunt. Seguiré lluitant com pugui.