El fenomen migratori: reptes ètico-assistencials
El problema no són les persones immigrants, no són els pobres. El problema és la pobresa i l'exclusió social com a realitat social estructural i normalitzada.
Salvador Maneu
Impressiona trobar-se a la plaça de Sant Pere del Vaticà l'enorme escultura Angels Unwares (podríem traduir per àngels sense adonar-se'n o àngels inconscients) de l'artista canadenc Timothy Schmalz, encarregada pel Papa Francesc. És un homenatge a totes les persones immigrants i refugiades de la història de la humanitat present a la plaça del Vaticà des del 2019, per recordar-nos el desafiament evangèlic de l'acolliment als forasters. Són 140 persones, tantes com les columnes de Bernini, pujades a una barcassa.
Recomano al visitant acostar-se a la plaça de Sant Pere en algun moment del dia amb poca afluència de públic i romandre en silenci davant de l'escultura uns minuts observant els detalls de cadascuna de les 140 persones pujades a aquesta barca de l'esperança. És impossible no emocionar-se.
A les cares de l'escultura podríem identificar nens i joves africans que fugen del Senegal i desembarquen a les costes de les Canàries; famílies senceres que han fugit de conflictes bèl·lics com el de Rússia contra Ucraïna, de l'Afganistan o de Síria; ciutadans llatinoamericans que ho deixen tot enrere per comprar-se un bitllet d'avió i aparèixer a l'aeroport de Barajas o el Prat amb un visat de turista; a les famílies que decideixen viatjar a Espanya per salvar el nadó malalt d'alguna malaltia rara o de difícil curació al seu país; a persones procedents del Magrib, especialment de les zones més empobrides del nord del Marroc; a immigrants i refugiats climàtics; i, per descomptat, persones que han mort en l'intent de creuar fronteres terrestres o marítimes.
Tots ells fugen de la misèria, de l'atzucac en què s'ha convertit les seves vides. Tots ells creuen entreveure un futur d'esperança viatjant a Europa, agafant-se moltes vegades a estafes, enganys i tractes inhumans i degradants.Tots coneixem experiències d'autèntics èxodes penosos cap a un anhelat futur més digne, encara que ple d'incerteses.
Europa i, per extensió, els països receptors, han anat endurint les posicions, abandonant amb massa freqüència el respecte i la defensa dels drets humans i abordant la carpeta migratòria com a moneda de canvi al complex tauler internacional. Europa, entesa com a espai geogràfic i també com a concepte del que representa el primer món, en els darrers anys ha invertit una gran quantitat de diners per emmurallar-se, per atrinxerar-se militaritzant el control de fronteres per terra, mar i aire. Aquestes fronteres físiques són un element més visible i efectista que eficaç. A més, Europa sembla decidida a externalitzar les seves fronteres a tercers països, molts dels quals no tenen garanties de protecció dels drets humans.
Alguns exemples per il·lustrar a què em refereixo: Gran Bretanya va intentar sense èxit habilitar camps d'acolliment d'immigrants a Rwanda, …, han llegit bé … A Rwanda!; més endavant, el govern britànic es va plantejar habilitar un vaixell amb habitacions en contenidors davant de les costes per frenar l'arribada de migrants a Dover procedents de Calais; Itàlia pagarà una suma astronòmica a Albània perquè retingui els immigrants a les seves fronteres; França ha decidit recentment canviar l'estatus dels residents de l'illa francesa de Mayotte situada al canal de Moçambic per frenar les nacionalitzacions dels nens nascuts sota territori francès; a Espanya continuen oberts els anomenats centres d'internament d'estrangers, que acumulen nombroses pràctiques de tracte degradant que atempten contra la dignitat humana; el Marroc i Espanya han incorporat històricament el fenomen migratori a les seves negociacions comercials, pesqueres i territorials; i un llarg etcètera.
L'escultura de l'artista canadenc s'inspira en el passatge bíblic d'Hebreus, 13,2: «No oblideu l'hospitalitat, perquè alguns, sense saber-ho, hi van acollir àngels».
Sens dubte, aquest passatge bíblic i l'anomenada explícita del Papa toca amb força les portes de l'Ordre Hospitalària, que ha anat incrementat en els darrers anys les iniciatives d'acollida i acompanyament a persones migrants i refugiades a pràcticament tots els centres de l'Ordre a Espanya i també de manera notable a les altres províncies europees, ja sigui amb projectes pensats explícitament per a aquestes persones, ja sigui amb una adaptació i actualització dels programes d'atenció social i sanitària. I és que parlar de migració i refugi a la nostra institució és gairebé sempre sinònim de patiment, de pobresa, de vulnerabilitat i exclusió social.
Els reptes assistencials i ètics que planteja aquest fenomen són diversos. Procuraré plantejar els que al meu entendre són més rellevants i que requereixen un debat serè i, si és possible d'un posicionament de la institució que hauria d'orientar el nostre model d'atenció i el nostre posicionament davant les administracions públiques i davant la societat en conjunt.
01 | NO TOTES LES LLEIS SÓN JUSTES
Les lleis que regulen els fluxos migratoris es regeixen per un interès superior, que no és altre que protegir la població autòctona. Això és molt evident a les normes de control de fronteres, d'autorització de residència i treball o d'infraccions i sancions.
Aquest suposat interès superior es manifesta en la sostenibilitat del sistema de pensions en risc per la piràmide d'edat invertida, en la manca de mà d'obra per a alguns sectors econòmics com el primari i, en general, en feines físicament molt exigents. Sovint prima un interès utilitarista desposseït del més mínim sentit d'humanitat.
Totes les normes vénen revestides lògicament del principi de legalitat, però no sempre podem afirmar que siguin justes. És just negar la regularització d'una persona per tenir antecedents policials i no penals? És just condemnar una persona nouvinguda a mal viure durant tres anys a Espanya fins que pugui iniciar els tràmits de regularització? És just exigir condicions laborals a la població immigrant que vol regularitzar la seva situació que són inabastables per a una majoria de la població espanyola, com ara disposar de contractes indefinits?
El marc legal que sustenta alguns programes públics d'acollida a persones migrants i refugiades, i que l‟Ordre a través de nombrosos centres gestiona, compleix escrupolosament amb la legislació vigent, encara que en no poques ocasions genera dilemes ètics quan ho analitzem sota el prisma de principi d'hospitalitat. El nostre compromís amb les persones ens exigeix segurament anar més enllà del que és estrictament finançat.
02 | PROGRAMES ESPECÍFICS PER A PERSONES MIGRANTS I REFUGIADES VERSUS PROGRAMES GENERALISTES PER A TOTA LA POBLACIÓ
Quan s'han d'articular programes específics per a persones migrants i refugiades i quan no es justifica aquesta discriminació positiva? Al meu parer, els programes específics per a persones migrants o refugiades haurien de ser els imprescindibles i sempre amb una vocació de temporalitat i transitorietat cap a recursos universals per al conjunt de la població en situació de vulnerabilitat i/o risc d'exclusió social.
Un excés de protecció de les persones migrants o refugiades pot amagar de vegades una incapacitat, una prevenció o temor per gestionar el fenomen migratori i, alhora, pot acabar alimentant discursos xenòfobs infundats que són molt preuats per a posicions polítiques populistes. En sentit contrari, alguns programes promoguts per les administracions públiques tenen una consistència mínima, es plantegen amb pressupostos insuficients, o es focalitzen en l'emergència oblidant el mitjà i el llarg termini.
L'orientació hauria de ser sempre la connexió entre xarxes assistencials i la normalització dels recursos sempre que sigui possible per a tota mena de població que ho requereixi, autòctona o forana. En tot cas, sí que és més necessari que mai introduir una mirada transcultural a tots els àmbits assistencials de l'Ordre (hospitals, social, discapacitat, salut mental, cronicitat i dependència, docència i investigació) i assegurar, en conseqüència, un adequat maneig de la competència cultural per part dels col·laboradors voluntaris i professionals.
03 | EL DESAFIAMENT DE L'ACOLLIDA, LA INTEGRACIÓ I LA CONVIVÈNCIA
Les persones migrants i refugiades somien tornar, encara que gairebé mai ho fan. S'atribueix a Willy Brandt una frase brillant que resumeix aquesta idea: “Volíem treballadors i van arribar persones”. Aquesta fantasia de voler circumscriure el fenomen migratori a un assumpte estrictament laboral continua protagonitzant l'esperit de moltes legislacions i polítiques governamentals.
L'acollida inicial pateix moltes mancances, però sens dubte l'assignatura no aprovada continua sent la integració, la convivència de tots aquells ciutadans que no tornaran als països d'origen. Fins quan podem etiquetar una persona com a immigrant? En quin moment donem per finalitzat el procés migratori i l'acceptem com un ciutadà més?
Hi ha experiències precioses i il·luminadores, però predomina la mera coexistència especialment a l'espai públic i a les principals institucions de socialització (sanitat, educació i mercat laboral) sota els principis de tolerància i respecte mutu, no sense certes dificultats i friccions.
L'Orde de Sant Joan de Déu pot i ha d'exercir de pont cap al diàleg, l'harmonia en la diversitat i la mútua comprensió. Hem d'aprofitar la nostra reputació per jugar un rol actiu a la comunitat i oferir l'hospitalitat com a punt de trobada.
Aquesta trobada presidida per l'hospitalitat juandediana ens permet abandonar la idea de “jo t'acullo a tu” per “jo no sóc sense tu”,“jo sóc en la mesura que tu també ets”, “nosaltres som en la mesura que vosaltres també sou”.
Una comunitat compromesa, una comunitat hospitalària, permetrà superar les limitacions de la legislació vigent i de les agendes polítiques evolucionant el concepte d'immigració entès com un mer capital econòmic i laboral cap a una idea de la immigració entesa com un capital humà que enriqueix la societat en conjunt.
04 | EL DESAFIAMENT DE LA SOSTENIBILITAT DEL NOSTRE SISTEMA DEL BENESTAR
És difícil mesurar el patiment humà i establir categories jeràrquiques, però sembla que davant d'una limitació de recursos públics no hi ha més remei que atendre unes causes socials en detriment d'altres. A camps, com el de salut, ja fa anys que s'utilitza el sistema de triatge per racionalitzar la demanda.
Al terreny de la inclusió social i, específicament quan parlem d'immigració i refugi, també cal categoritzar la demanda per fer-la sostenible. Aquesta adaptació necessària als recursos disponibles no hauria de ser un obstacle per sol·licitar un increment de recursos, perquè de vegades el triatge no atén raons objectives sinó única i exclusivament aquelles d'índole econòmica.
Per descomptat, aquest desafiament a la sostenibilitat no el provoca la immigració que continua aflorant un saldo net positiu per a l'economia espanyola. Aquest desafiament el provoca la pobresa i l'exclusió social, el genera la inequitat, l'accelera la manca d'oportunitats laborals per a tota la població, empitjora un mercat immobiliari excloent per a una part important de la població. Només cal consultar els darrers informes de la Fundació Foessa o l'enquesta de condicions de vida de l'Institut Nacional d'Estadística dels darrers anys.
El problema no són les persones immigrants, no són els pobres. El problema és la pobresa i l'exclusió social com a realitat social estructural i normalitzada. Aquí convé recordar, parafrasejant Martin Luther King quan parlava del racisme, que la pobresa i l'exclusió no només atenta contra la dignitat de les persones que la pateixen, sinó que corroeix el conjunt de la societat que la tolera.
Acabo aquest article com ho vaig començar, recomanant al lector una mirada atenta a l'escultura de la Plaça de Sant Pere de Roma, per posar cara al patiment i, sobretot, per posar cara a totes aquelles persones que han deixat enrere la seva terra anhelant una vida amb plenitud i sentit.
Aquest article ha estat publicat a Labor Hospitalaria a data 28/05/2024