C, participant de Futur&Co

Fa gairebé un parell d'anys que et vam entrevistar i ens vas explicar que estaves estudiant (uns estudis que gaudies molt) i també descobrint les coses que t'agradava fer, com ara ceràmica. En quin moment et trobes ara?

Vaig poder acabar els estudis sense problemes, un dels meus majors objectius en aquesta vida que no em veia capaç de complir a causa de la meva situació, però, estant amb la tranquil·litat en la que he estat aquests mesos he pogut acabar-la i actualment estic treballant amb algo relacionat amb lo meu, no és el que m'agradaria fer tota la vida però és un gran començament. Vaig gaudir molt de la ceràmica, però a hores d'ara no estic fent res a destacar després de descobrir coses, encara em queda molt per descobrir i espero trobar alguna activitat que m'ompli, igualment, gaudeixo del meu temps lliure.

Com ha estat la convivència al pis durant aquests dos anys? Veus algun canvi significatiu dels primers mesos al moment actual?

Crec que totes hem après coses sobre la convivència, bones i dolentes, és un gran pas per poder aprendre i continuar convivint amb altres persones. El fet de no haver escollit amb qui viure i haver viscut amb persones que no comparteixen els meus ritmes de vida i formes de fer ha dificultat una mica la meva comoditat al pis, però el que si he après és a tenir paciència i entendre que no totes madurem i aprenem responsabilitats i deures al mateix ritme.

Durant aquest temps has rebut l'acompanyament de professionals de l'àmbit social com la Judit. Creus que el vostre vincle ha canviat al llarg del temps? Per a tu, quin paper té ara aquest acompanyament? 

El temps al projecte i al pis m'ha passat molt de pressa, és com si fos ahir que coneixia a la meva referent social. La nostra relació i vincle ha estat sempre bo i ha seguit a la mateixa línia tot el procés, però sí que l'acompanyament del principi era més habitual i avui en dia sento que no el necessito de la mateixa manera que el necessitava fa mesos. Actualment, l'acompanyament és dirigit a la sortida, i sé que quan em desvinculi del projecte puc comptar amb ella com a professional.

Com valores el teu camí personal recorregut fins ara? 

Ho dic molt pocs cops, però estic orgullosa de mi mateixa i de tot el camí que he fet. He sabut tirar endavant de forma positiva, millorar, créixer i poder ser capaç de dir-me a mi mateixa que puc ser una persona independent. He tingut moments dolents, però amb l'aprenentatge que he tingut aquests anys els problemes que donava per grans ara mateix em semblen insignificants, he après a relativitzar les dificultats.

Què creus que ha estat clau per ajudar-te a estar on et trobes ara? 

La tranquil·litat de saber que tinc on dormir, què menjar i que sempre hi havia algú a qui podia acudir.

Què és el que més valores a la vida?

El compromís amb mi mateixa i amb la societat de ser cada dia millor. La tranquil·litat i la gent que m'envolta, que jo mateixa he decidit que m'envolti.

Què és per a tu una llar?

Un lloc on sentir-me segura i tranquil·la.

I una família?

El normal és el cas de persones que tenen bona relació amb la seva família en el sentit estricte de la paraula, que comparteixen cognoms i sang, en el meu cas, la família són les persones que un escull per a que formin part de la seva vida íntima.

Quins son els teus plans de futur?

M'agradaria continuar vivint a Barcelona, a prop del meu cercle, créixer professionalment i treballar en l'àmbit que em faci sentir satisfeta i plena, continuant gaudint de el quotidià de la vida, i poder algun dia formar una família. Coses mundanes que es donen per fet, però que no tothom pot aconseguir.

Què li diries a una persona jove que es troba en situació de sense llar?

Sent realista la situació és cada cop més complicada, però, si es té l'oportunitat de vincular-se amb alguna associació, fundació, públic o privat... Que s'aferri a aquestes oportunitats i a aquests recursos, que es deixi acompanyar i que segueixi els plans de treball que es marquin, tard o d'hora es pot sortir de la situació. S'ha d'aprendre a valorar les prioritats. Cada cas és un món, en el meu cas ha sigut un camí de cinc anys, però hi ha gent que en necessita més. És una pregunta molt difícil de respondre.