Begoña Casanova, voluntària

La Begoña Casanova fa 25 anys que és voluntària a Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona. Abans havia treballat com a cuinera del primer centre de l’entitat, l’alberg Cardenal Casañas.

Explica’ns quina és la teva tasca com a voluntària.

La meva tasca principalment és acompanyar. He passat per diferents programes, actualment estic a Llars i a Primer La Llar. Faig acompanyaments a metges, a persones que tenen visites, proves, petites intervencions o, fins i tot, grans intervencions.

Què creus que és el més important en l’acompanyament a persones?

Jo crec que la pròpia paraula ho diu: acompanyar. Acompanyar i estar. Però un acompanyament autèntic, estar amb aquestes persones, intercanviar converses, aficions... estar amb elles més que res. Jo ho sento així.

Què aportes a les persones que acompanyes?

La meva companyia com a persona i intento que no se sentin tan sols. Escoltar-los d’una manera activa i autèntica quan volen explicar-te coses. És això només.

Creus que la soledat és un aspecte comú en les persones que acompanyes?

Molt. Jo penso que hi ha diferents tipus de soledat. Una és la buscada, per exemple, la que estàs acompanyat, però vols estar sol. Jo penso que, sobretot aquí, a Sant Joan de Déu Serveis Socials, les persones pateixen la soledat forçada, que penso que és la pitjor. És gent que es veu abocada per les coses que han passat i es veuen forçades a aquesta soledat. Penso que la soledat forçada és la pitjor.

Què t’aporten elles?

Companyia, compartir... aprenc molt d’elles, i elles de mi. Compartim cultura, a vegades fins i tot parlem de receptes de cuina, de tot, el que vagi sortint. Jo sóc una persona amb un humor molt irònic i a vegades riem de burrades. A mi m’aporten, és una cosa mútua, perquè jo també em trobo sola a vegades.

Com creus que viuen la soledat les persones que viuen en pisos compartits

Els que comparteixen pis viuen, però no conviuen. Estan acompanyants, però continuen estant sols. Persones que estan als programes d’habitatge venen dels Centres Residencials d’Inclusió i allà estan protegits, però als pisos es veuen sols i han d’espavilar-se. A vegades quan porten ja temps, la convivència canvia a millor, però a vegades per pitjor. D’altres, tot i tenir els seus petits conflictes, s’ajuden molt i tenen molt bona relació, millor que si fossin família.

Què et va fer ser voluntària?

Jo sempre he tingut aquesta inquietud. Vaig començar a Cardenal Casañas i allà vaig veure que sí, que m’agradava fer voluntariat. I fins ara.

Què és el que et motiva a continuar ara?

Ara em motiva tot, perquè va passant gent diferent i a mi m’enriqueix molt. Quan vas agafant una mica de confiança ja t’expliquen més coses, a vegades em diuen ‘mira ja tinc els papers’ i això dona peu a que podem continuar parlant d’altres coses. I a mi em motiva tot això, i em continua motivant. A vegades són moments durs, com quan alguns que estan ja molt malalts marxen definitivament, perquè tu has estat acompanyant a aquesta persona un any, dos anys... També en els acompanyaments al metge passo molt de temps amb elles, i ho passen malament. Però jo dic que vull sentir-lo, perquè si jo no sento aquesta cosa, plego. Et fas forta, però no dura. Jo m’emociono moltes vegades amb elles per les coses que m’expliquen. Però a mi això m’estimula, m’agrada.

Creus que hi ha algun tret diferencial en el voluntariat que es fa a SJD Serveis Socials?

Bé, jo he fet algun voluntariat fora amb persones grans a casals, i aquí a SJD Serveis Socials tenim com un paraigües, un paraigües que ens protegeix a tots: treballadors, voluntaris, les persones que viuen aquí... i estem protegides per Sant Joan de Déu, per la institució, pels valors i la manera d’actuar. I crec que aquesta és la diferencia. Els altres voluntariats que he fet són més freds: vas, acompanyes a aquella persona al metge i ja està. Aquí, en canvi, som un equip i es treballa en equip. I no només a Serveis Socials, a tots els centres són un equip.

T’agradaria destacar alguna cosa del voluntariat que fas?

A l’Hospital maternoinfantil hi ha cues per fer voluntariat, perquè és clar, els nens, la utopia, lo maco. En aquest voluntariat no estàs sola, perquè està el nen, però també la família. Però el voluntariat de SJD Serveis Socials és una mica més complex, perquè aquí estem sols. No hi ha família, i et veus sol amb aquesta persona i has d’espavilar-te i treure totes les eines que tinguis. Les persones venen amb moltes dificultats, sobretot amb dificultats mentals. Has de tenir molta paciència i molta humilitat. Com jo també vinc d’una família humil... érem 6 germans i vivíem en un pis de 30m2. Jo he sigut una nena del carrer, he crescut al carrer. Amb 5 o 6 anys ja cuidava dels meus germans petits. Però això, m’ha donat molts recursos, que no els té qualsevol. I això no et fa dura, sinó forta. I amb la meva experiència de vida em sento com peix a l’aigua amb els residents. Jo ja els hi dic ‘som diferents, però tenim moltes coses en comú’. A mi les diferencies m’estimulen, i les semblances em reconforten. M’agradaria tenir 20 anys menys per poder continuar fent de voluntària. Mentre pugui, ho faré. I m’agradaria que s’animés més gent jove. Veig que la joventut, sobretot en aquest tipus de voluntariat, ve molt de pas. Jo ho entenc, perquè tenen feina, fills i altres coses. I els que tenim temps som les persones grans. M’agradaria que es publicités més aquest tipus de voluntariat.

Quin consell li donaries a una persona que comença a ser voluntària?

Les persones t’expliquen el que volen quan volen, però si no expliquen res no passa res. No s’ha de pressionar, cada persona té el seu temps. No s’han de forçar les coses.