Antonio Villalba, usuari del Centre Diürn Folre
El problema és la solitud. La solitud és molt dolenta.
L’Antonio Villalba té 58 anys i viu al carrer des d'un temps que costa de definir. Ens explica que va treballar molts anys com a transportista i que està divorciat. Té família amb la que manté el contacte.
Actualment acudeix a centre Diürn Folre, a Badalona, on rep acompanyament.
Hem parlat amb ell per saber com és viure al carrer.
Com et sents vivint al carrer?
Navegant cada dia com es pot. Una altra cosa no pots fer. Avenir-te amb tothom. Hi ha gent molt bona! Em porten menjar, em donen alguna moneda ... hi ha gent molt bona.
Què suports tens?
Vaig al menjador social i para de comptar. I a algun col·lega que tinc per aquí li dic "deixa’m un parell d’eurets" i li demano un parell d'euros. I ja està. Aquesta és la meva vida.
Descanses dormint al carrer?
Sí. No es fica ningú amb mi. Em tapo amb la manta del tot perquè no em molesti ningú i matino molt. Arriben els nois del mercat i ja comencen amb els carros ... i m'aixeco.
Farà un mes vas tenir una agressió. Com es viuen les agressions al carrer?
Doncs fatal. Si em poso de peu no ,’endinyen ... estava estirat i em van dir "Ei, indigent de merda", em vaig voler incorporar i em van endinyar el cop de puny a l'ull. Estava dormint a la Caixa.
Per què creus que passa això?
No ho sé. Jo si veig una persona que està al carrer tirada, si li puc donar un cop de mà, li dono, però no li pego ni li agredeixo. Jo no ho entenc
I a Folre, a part del menjar, què més trobes?
Em puc dutxar, podem jugar a el dòmino, veure la televisió i estar una estona. Saps on estic molt? a l'estació de Badalona, que hi ha com un parc. Aquí vaig perquè dóna el solet i no fa molt aire. Aquí s'està bé.
Em sento a la plaça de l'estació i em quedo veient els trens. S'està bé. Hi ha arbres, bancs ....
Com et sents a Folre quan dius que fas una partideta?
De puta mare. Hi ha bona gent en Folre. Cal valdre per això. Tots els que hi són fan una tasca molt bona amb tots nosaltres. Són molt bona gent. Jo no sé si valdria per això.
T'agradaria tenir una casa?
I tant! Tu veuràs ... Per estar al carrer estic en una casa. Estic calentet. Tinc la meva cuina ... tinc el meu lavabo ....
Què és per a tu tenir claus d'una casa?
Guahhh, és tenir les teves coses. Sortir al carrer, xapar la porta i saps que no entrarà ningú, que quan tornis, estarà tot igual. Però la vida ha vingut així i què farem.
I que és una llar?
Doncs estar amb la teva família. Si a la tarda hi ha un partit de futbol, veure-ho tranquil·let, assegut al sofà. Tenir un sofà per seure. Si vénen els teus col·legues doncs estar amb els teus col·legues ... no sé ... això per a mi és una llar.
Com et veus en un futur?
Tot s'arreglarà. D'aquí a poc començo a cobrar una ajuda i amb això em busco una habitació i fins a la jubilació. Ja tinc 58 anys. Amb això i la jubilació ja em buscaré una habitació.
Com has viscut la pandèmia?
Bé ... però un cop ... va ser un diumenge al matí ... gairebé cada matí em rento la cara a la font i va parar un cotxe dels Mossos d'Esquadra. Em va dir "sap vostè que no es pot sortir al carrer?" i jo li va dir "vaig a entrar a el lavabo i a rentar-me" i em va dir "bé doncs, faci el que hagi de fer i vagi-se'n al seu domicili". I jo li vaig dir. "Jo no tinc domicili ... porta’m tu a casa teva, llavors tindrem un domicili ...". No em van dir res i van marxar. Em porto bé amb tothom i tothom em coneix.
El problema és la solitud. La solitud és molt dolenta. L'únic problema és la soledat. Estàs tan sol .... Bé, quan vaig a Folre no. Tinc els col·legues. Veus a un, veus a un altre, fas la partida al dòmino, veiem la tele ... però després la nit aquí .... què dolenta és la solitud! És molt dolenta. Estàs sol ... et poses a dormir ... penses ... comença el rum-rum, rum-rum .. i més d'una nit m'he posat a plorar com un nen.
Veure clip de l'entrevista a https://vimeo.com/483961495