Javier Prieto, subdirector assistencial
Cal entendre que no tothom pot trobar una feina, però sí tothom hauria de poder viure a un habitatge
Com es va iniciar l'aplicació de la metodologia Housing First (HF) a Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona?
Nosaltres sempre estem immersos en un procés de millora continua, de manera que sempre estem en un procés d'avaluació, reflexió i aplicació de noves metodologies o noves millores per intentar que allò que fem s'ajusti al màxim a la realitat de les persones que atenem individualment. Explorant vam veure que havia sorgit la metodologia HF i ens va semblar que tenia molt de sentit comú.
Ja quan vàrem començar el projecte de pisos vam veure que quan una persona deixes que vagi prenent decisions i l'atens des de la normalitat, no des d'un centre que et dóna tots els serveis, la persona floreix, de sobte comença a desenvolupar capacitats que moltes vegades els professionals creiem que tenien adormides.
Una de les característiques del HF és que cedeix tota la pressa de decisió a la persona atesa, com vau abordar aquest canvi d'enfoc?
Si cedeixes la decisió has d'entendre que el temps que estaran les persones residint a un centre ha de ser modulable en funció d’haver aconseguit l'èxit o no, no en funció de que un programa digui que tens 6 mesos o un any per estar al centre i que en aquest temps ho hem d'haver aconseguit. La realitat és que no pots pretendre que una persona sense llar que ha viscut molts anys al carrer en 3 ó 6 mesos deconstrueixi tot aquest procés per a construir una nova vida, perquè és un procés molt llarg.
Has comentat que amb el model HF deixem de treballar amb persones "sense llar", explica’ns què vols dir.
Hem agafat les persones que tenen un carència material i les hem posat dins d'una bossa de persones amb situacions molt diverses i que no s'identifiquen entre ells, i els hem posat el nom de sense llar, indigents, pobres, sense sostre... hem fet un procés semàntic de com ens referim a aquestes persones, però al final el col·lectiu que atenem són persones que tenen carències materials. Si una persona té problemes d’addiccions, problemes de salut mental... però té una família que li manté el lloguer o té diners... aquesta persona no serà una sense llar. Mai. Si a una persones que tens etiquetada com "persona sense llar" la poses a un habitatge, automàticament deixa de ser una persona sense llar, sempre que permetis que aquest habitatge acabi sent seu. HF permet que agafis una persona i li diguis "té, aquesta és casa teva" i ara anem a veure què passa. El primer pas que fas amb la persona es treure-li l'etiqueta de "sense llar".
Quins altres reptes planteja HF, a banda d'oferir un habitatge als participants del programa?
A pisos ja havíem començat a treballar des de la normalitat, no treballàvem amb banc d'aliments, sinó que donàvem unes targetes moneder amb càrregues de diners per tal que compressin el que necessitessin. Als programes socials quan hi ha una situació complicada l'elevem i normalitzem la vida de tots en base a aquesta situació. Per exemple, als residents de pisos dèiem que no els hi podíem donar una targeta moneder perquè farien un mal ús d'aquesta targeta. Jo li dic que s'ho ha de gastar en comprar menjar, però segur que s'ho gasta en comprar tabac. Aleshores aplicàvem fórmules restrictives. Què hem vist? que al final el percentatge de persones que fan un mal ús és molt baix, de manera que no cal fer una pràctica molt restrictiva perquè acabes penalitzant les persones que no fan un mal ús de la targeta.
Aquí teníem un model d'escala de transició. Si vens a un alberg i et portes bé i tot va bé, doncs potser passes a un pis que estarà tutelat i si al pis tot va bé doncs pots passar a una altre pis... això és perquè abans havíem de revisar que aquella persona s'anava a portar bé i nosaltres com a professionals anàvem a assegurar-nos que les nostres pors, no pas les seves possibilitats, eren les vàlides.
Com ha estat a la pràctica aquest canvi de perspectiva
De vegades volem fer quelcom nou i els treballadors fem un anàlisi de riscos: pot passar això, pot passar allò altre, però sovint no ens parem a pensar “Què passa si succeeix aquesta situació?”. Hem de ponderar el risc amb el benefici i el nostre rol com a professionals és minimitzar el risc o bé actuar un cop hagi succeït. És a dir, deixar que la persona s'equivoqui per poder actuar sempre que mantingui l'habitatge, mantingui una bona convivència veïnal i accepti acompanyament (1) i, sobre tot, que no suposi un dany per si mateix ni per cap altre persona. HF ens obria la pista per poder aplicar, de la mà de l'Ajuntament de Barcelona, una nova metodologia sobre la que hi havia molt poca cosa escrita i molt poc aplicat, però que podíem fer una cosa que realment creiem que era necessari per a les persones que atenem.
HF serveix per a tothom?
No, no serveix per a tothom, perquè hi ha persones que a un centre col·lectiu troben un espai de relació i d'autorealització. Sobre tot, persones d'edat una mica avançada i persones que per les seves problemàtiques de salut necessiten un suport més continuat.
Ara estem tots amb el HF... quan em diuen que hem pujat de l'assistencialisme i la caritat jo sempre dic que una persona que viu al carrer el primer que necessita és assistencialisme i caritat. Una persona quan arriba del carrer necessita dinar, dutxar-se i estar tranquil. Això és una cobertura de les necessitats bàsiques. Si no comences per aquí, no tens res a fer, aleshores anem del blanc al negre. Hem pujat de la caritat i l'assistencialisme a fer pràctiques totalment enfocades a l’autonomia i l'apoderament de la persona, quan no és així. Passem de dir que els albergs ja no serveixen a que ara només serveix el HF. No. Cada persona és diferent i cada persona està millor a un equipament o un altre.
Hi ha persones amb problemes psico-sanitaris molt greus que no tenen a ningú, per les que viure a un pis pot suposar una gran dificultat. Hi ha persones amb problemes greus de salut mental, a les que viure en un habitatge els pot suposar un estrès i persones que no tenen problemes de salut, però a les que la soledat d'un habitatge individual els pot generar estrès. També hem de considerar aquests elements, i no considerar-los sols, perquè sinó tornarem a caure en l'error de tornar a generalitzar actuacions en base al que nosaltres creiem que passarà, moltes vegades ens posem en el pitjor, perquè la pràctica social sempre s’ha basat en la necessitat, no en les potencialitats i les capacitats.
A banda d’un habitatge, les persones ateses necessiten d’una feina per sortir-se’n.
Tothom qui ve aquí el que vol és treballar i un habitatge, i hi ha persones que quan porten un any buscant feina no la troben. I potser no la troben perquè físicament el mercat laboral no les accepta i això és una realitat que tenim al nostre país. Hi ha gent que té dificultats per l’aspecte físic, dificultats formatives o de coneixement, perquè són persones que tenen una identitat molt lligada a la feina... La generació anterior a la nostra s’identificava amb la seva professió i la feina era un valor. Hi ha gent que fa un procés i se’n adona que el mercat laboral no les vol. El mercat laboral les exclou per edat, perquè són cares de contractar, perquè hi ha gent jove més barata, perquè hi ha persones disposades a treballar de becaris, perquè no hi ha una massa social suficient per fer pressió i que s’elimini la precarització… Aleshores, a una persona de 55 anys que no trobarà feina, que la jubilació li vindrà quan li vingui, amb una pensió molt baixa... o li diem que no tindrà un habitatge mai i que sempre estarà al carrer o esperem que les prestacions pugin i els habitatges baixin. És a dir, hi ha una conjuntura de diversos factors que afecten per tal que la seva vida sigui normal. Normal o digna.
Quins són els reptes per tal que creixi el HF?
Crec que seria bonic poder dir que a Barcelona i a Catalunya l’aposta és que les persones sense llar vagin a un habitatge, Hi hauria d’haver una estratègia conjunta. S’intenta perquè està el pla nacional, l’estratègia de Catalunya i la de Barcelona, però cal una major coordinació o major claredat en l’objectiu comú, és a dir, volem gestionar la situació de les persones sense llar o volem oferir solucions definitives a les persones sense llar? Si volem gestionar, és el que estem fent. Gestionar, donar solucions puntuals, però no analitzem si tenen un llarg recorregut aquestes solucions; si volem solucionar, hem d’anar a l’habitatge. Primer ha d’haver un canvi de mentalitat de que tot funciona al voltant de la inserció laboral, perquè hem d’entendre que amb les taxes d’atur que tenim i la situació al mercat laboral, no tothom tindrà cabuda en aquest mercat i hauríem de pensar com a societat què volem que els hi passi a aquestes persones,si estem disposats a deixar que estiguin al carrer o si estem disposats a dignificar la seva vida malgrat no treballin i cercar de quina manera la societat ho entén, perquè no tothom entén que una persona estigui a un pis i no hagi de treballar, però cal entendre que no tothom pot trobar una feina, però sí tothom hauria de poder viure a un habitatge.
Si treballes tindràs autonomia econòmica, tens unes possibilitats que una persona que viu a un pis (d’inserció) no té, però té els mateixos drets que tu tens i els drets sí que haurien de ser iguals per a tothom.
(1) són els 3 condicionants del model housing first